A desaparición da neve

HISTÒRIA DA ARTE

A Antón Mouzo

Estouno a ver o día máis fero,

Despois do dioivo.

O río Pequeno saíu da toponimia,

rebordou canles e ribazos,

volveu a brañas e xunqueiras,

ás lagoas desecadas,

á memoria espoliada da auga.

A chea entrou no estudio do pintor

á procura das paisaxes,

de toda aquela materia esperta,

soñadora.

Alí estaba el, enfrontado á turba,

custodio de todas as vangardas,

volcánico, plutónico, anátido,

obsidiánico, astrográfico, ginkgófito,

anfibio.

Antón loitou contra o naufraxio,

salvou os cadros do afundimento.

E logo curounos un a un.

Os afogados, os enlamados, os fanados.

O seu estudio era un hospital de campaña.

Tiña unhas mans pequenas, lizgairas e sinceras,

de enfermeira de prematuros.

Quería que os seus cadros fosen felices.

Ou máis ben,

portadores dunha saudade desposuída

de tristura.

Talvez por iso o primeiro que reparou

foi as cordas dos violíns

da serie inconclusa das Naturezas vivas,

onde había tamén bidueiras, cabalos, garzas,

postes telefónicos, máquinas de coser,

e o par de botas do pai,

que andaba os camiños de lobo

para sandar electrodomésticos

e orientar as antenas

dos primeiros televisores.

A desaparición da neve, 2009

Manuel Rivas

HISTÒRIA DE L’ART

A Antón Mouzo

El veig en el dia més ferest

després del diluvi.

El riu Pequeno va sortir de la toponímia,

desbordà lleres i ribes,

tornà als prats i a les jonqueres,

a les llacunes dessecades,

a la memòria espoliada de l’aigua.

La riuada entrà a l’estudi del pintor

a la recerca de paisatges,

de tota aquella matèria desperta,

somniadora.

Allà estava ell, enfrontat a la turba,

custodi de totes les avantguardes,

volcànic, plutònic, anàtid,

obsidiànic, astrogràfic, ginkgòfit,

amfibi.

Antón lluità contra el naufragi,

salvà els quadres de l’enfonsament.

I després els curà d’un en un.

Els ofegats, els enfangats, els amputats.

El seus estudi era un hospital de campanya.

Tenia unes mans petites, àgils i sinceres,

d’infermera de prematurs.

Volia que els seus quadres fossin feliços.

O més aviat,

Portadors d’una saudade desposseïda

de tristesa.

Potser per això el primer que va adobar

foren les cordes dels violins

de la sèrie inacabada de les Natures vives,

on hi havia també bedolls, cavalls, garses,

pals telefònics, màquines de cosir,

el parell de botes del pare,

que anava pels camins del llop

per guarir electrodomèstics

i orientar les antenes

dels primers televisors.

La desaparició de la neu, 2009

Manuel Rivas

III Mundial de Scrabble en Català

Dissabte passat es va celebrar el III Mundial de Scrabble en Català. Fa il•lusió estar entre els que en saben encara que hi tinguis poca cosa a dir, però bé, allà hi érem...
Avui aprofitaré la crònica existent que s’ha fet des del Club Scrabble El Prat per descriure l’ambient i il•lustrar amb imatges aquest esdeveniment:
www.scrabbleprat.org

Els secrets de la Reina (II)

Ja feia uns mesos que el tenia i encara no l’havia llegit. Avui, finalment, l’he acabat. No diré que és un gran llibre perquè no m’ho ha semblat. En Xulio Ricardo Trigo té una llarga trajectòria com a escriptor i, per mi, Després de l’oblit sí és un gran llibre.

No obstant, Els secrets de la reina presenta una relat en què la reina Elionor de Portugal pren un protagonisme que mai ha tingut històricament. El fet de viatjar al segle XIV i deixar-se emportar per les vivències d’un famós escultor en un indret com Poblet, al servei del rei Pere el Cerimoniós, enmig de la desolació del 1348, són suficients arguments per enganxar-te fins al final de la novel·la.

En un estil àgil i amb l’alternança de situacions, les pàgines se succeeixen a redós d’un crim que dóna el tret de sortida d’una cursa per descobrir les respostes a l’enigma, a la suposició, al fet...

Tots els ingredients s’uneixen per fer-nos passar una estona entretinguda i descobrir, al mateix temps, un tal Aloi de Montbrai que, es veu, esculpia les formes més belles que s’amagaven en l’interior de les gran pedres.

Panteó Reial de Poblet, segle XIV

Aloi de Montbrai

Ars Magna

La millor forma d’endegar un projecte és envoltar-se de les persones més adients, almenys les que t’asseguren la il•lusió i les ganes de tirar-ho endavant. La resta... només cal deixar fer.
I així va ser com dimarts, entaulats en un bon restaurant, s’assentaren les bases d’aquest projecte que ben aviat veurem néixer... però ja en parlaré d’això, ara no toca, que diu aquell.
El veritable motiu d’aquest escrit té a veure amb el passat, reviscut aquella nit. No sé si en Dani estarà d’acord, potser opina que no n’hi ha per tant, però jo crec que ell i jo compartim més coses que no solament l’afició malaltissa per un joc de taula concret. Per començar som bons cervesers, i això ja dóna un plus de sintonia entre dues persones. És bonic comprovar com davant teu s’asseu algú que demana un Moritz, i no pas una cervesa. He de confessar que aquella nit, mentre esperàvem l’arribada dels altres comensals, ens vam demanar unes cerveses, i l’aparició d’en Dani amb la distinció de la Moritz em va fer pensar que aquell era un home com cal.
Mentre sopàvem, debatíem, alçàvem la veu, rèiem, queixalàvem, bevíem, escoltàvem... Tot d’una, en Dani treu els estris que havia d’emprar per practicar l’ars magna i, automàticament, deixo de prestar atenció a la conversa per mostrar-me totalment absort amb l’activitat que preparava el meu amic. Anys enrera jo també ho feia i, amb aquesta excusa, li vaig demanar si us plau que m’ho deixés intentar a mi. Com és tot un cavaller, no sols no s’hi va oposar sinó que m’hi va animar.
Els dits matussers fruit de la poca pràctica i el neguit del novell es barrejaren i s’aliaren per plasmar que altres temps foren millors. No obstant, potser podria considerar-se una conducta apresa, els procediments per elaborar el producte final van ser més o menys correctes i, a la fi, vaig poder ficar-me’l a la boca i, una vegada encès, fer-hi la primera calada.
Dimarts va ser una cigarreta, com en altres temps, amb la petita diferència que abans solíem adulterar-la... ves que us he de dir! D’allò sempre n’havia dit l’ars magna. I aquesta nit memorable, i gràcies a en Dani, la vaig tornar a practicar.

Llucia Ramis

M’hi vaig quedar atrapat des del principi. Na Llucia Ramis fa un retrat de la societat catalana dels postadolescents amadurats, és a dir, d’aquella generació que en arribar als trenta troben que han passat els anys i la seva situació dintre el món que els envolta està encara per decidir. I és que, mentre les institucions del país venen una imatge d’una Barcelona moderna, cosmopolita, plena d’oportunitats... la realitat és que la mateixa Barcelona empeny els que l’han viscuda i estimada des de sempre fora dels seus límits.

Les dures condicions laborals i l’especulació urbanística afloren en una novel·la escrita en primera persona, com no podia ser d’una altra manera, perquè l’autora ho viu massa en la pell com per deixar que el fil el vagi guiant una altra agulla.

Un llenguatge planer, sense pretensions, clar i directe, fan que es tiri per terra el vell i massa gastat argument de què el català és una llengua carrinclona. És potser perquè els escriptors que més publiquen no representen el canvi generacional continu que s’esdevé en tot moment històric. Falta frescor literari, crítica, nous valors... I és precisament el que he trobat en aquesta novel·la, endolcida, a més, per l’acaronament mallorquí d’una escriptora que posa el dit a la nafra d’un malalt que es vesteix, justament, per amagar i ignorar les immundícies que va conreant.

A més, coincideixo amb ella en moltes coses, però sobretot en una... Diu així:

Vaig fins a la plaça del Macba, on uns dominicans aprenen a ballar fent cabrioles a les escales, i on volen els skates; les terrasses de l'Horiginal i del bar del costat també són plenes de gent. Seguesc caminant fins a l'Almirall, i hi entr. Al sostre, dos ventiladors més ornamentals que útils es queixen mentre volten pesadament. A les parets s'acumulen objectes de navegació, falsos fanals d'oli, un escafandre. Deman una MORITZ i m'assec en un dels bancs que hi ha al fons del local desitjant no trobar ningú conegut. Faig un cop d'ull al voltant, i no, no conec ningú. Aleshores encenc el penúltim cigarret, i faig un glop a la cervesa...