dimarts, 10 de juliol de 2007

Comiat

Demà se’n va. Anit ens vàrem acomiadar entre abraçades i petons. De seguida que les llàgrimes començaren a inundar-me els ulls vaig davallar per les escales, incapaç de contenir les emocions. De camí al cotxe els sanglots eren imparables i la imatge del seu rostre apocat em trencava l’ànima.

Demà se’n va. Quan el seu tren expressi amb xisclets l’inici del viatge, jo contindré la respiració per uns instants, i finalment lliuraré l’aire retingut amb cautela, sense fer soroll, amb la mirada fixa qui sap on. Emprèn la partença per iniciar una nova vida, lluny d’un ambient que l’oprimeix i el devora, lluny de la incomprensió, dels errors (propis), de la impotència... però també lluny dels que l’estimem.

Serem aquí, com sempre, esperant el teu retorn, només quan tu vulguis.

El comiat, 2002

Lucemar de Souza