Avui penso dedicar aquest post a l’altre Murakami, al menys conegut, al que es dedica al món de l’art. De l’Haruki ja n’he parlat, ara toca en Takashi.
La seva ja llarga trajectòria en l’àmbit artístic barreja elements de la tradició japonesa amb l’estil que adopten els manga. No obstant, beu del Pop Art i en alguns dels seus treballs s’hi endevina una petjada surrealista, com en l’obra Tan Tanbo (dreta) en què jo hi veig un Miró a la japonesa.
Murakami és el culpable del moviment artístic superflat, que podríem traduir com "superpla", que es basa sobretot en la bidimensionalitat de les obres. Hi deu tenir molt a veure l’empresa que va crear amb el nom deKaikai Kiki, amb un doble objectiu. En primer lloc, una organització que és capaç de mantenir més de cent persones segur que d’entre tots sorgeix la millor qualitat per a la seva pròpia marca; però, a més, també compleix amb la sempre satisfactòria projecció de nous joves valors de l’art.
En aquest sentit, Takashi Murakami ha estat sovint comparat amb Warhol i la seva “The Factory”, tot i que, sense jutjar-ne els resultats, els medis són ben diferents: disseny a través de les noves tecnologies.
Bona part de la seva obra té un fort component cromàtic, així com un punt provocador i escabrós que estimula l’interès de l’espectador a través de la fórmula sempre efectiva de la transgressió.
Quanta raó hi ha en què les coses prohibides són les que més desig hi ha de fer-les, només per transgredir el límit imposat. L’enigma em suggereix aquesta sensació. Potser són els seus elements: les pomes, el fruit prohibit; el pèl roig de la noia, pura temptació encarnada en la femme fatale, i la mirada... Què hi veig en els seus ulls? Interroguen? A mi em desprèn un efecte de pau i tranquil·litat, més que de curiositat. És com si li parlés a la poma i li digués: - mira, de veritat que et menjaria, però no ha arribat el moment. Quan ho decideixi ja ho sabràs, no pateixis... Uf! No sé si amb aquest comentari és per estar més neguitós encara! I us heu fixat en la mà? Més encara, en l’equilibri dels dits! És impressionant! És un joc de delicadesa, proporció i d’ombres. Ai, les pomes! Una altra vegada, soltes, surant en l’ambient transparent...
Una excursió al Montseny sempre paga la pena, i més en aquesta època. No fa massa li vaig prometre a la J. que li ensenyaria fulles vermelles. – Ala, papa, fulles vermelles!- reia. Doncs ahir, per fi, les hi vaig poder mostrar.
Vam reservar taula a Viladrau, però ens arribàrem fins Espinelves on jo tenia una cita amb les pedres, segons els meus. Mentre descobrien els racons del poble, vaig traspassar la porta d’accés a l’església de Sant Vicenç, atret per la música que des de dintre sonava. Des de fora no apreciava cap càntic litúrgic conegut, no obstant la melodia em resultava familiar. En l’interior, tres joves versionaven el "Sound of Silence" de Simon & Garfunkel de forma angelical, és clar. Emvaig adonar que les tres naus de l’església romànica no eren tals, sinó que la de l’esquerra desapareixia per ubicar-hi una capella individual. Els absis, tampoc eren tres. Després, quan vaig sortir a l’exterior, vaig entendre la idea que m’estava fent des de dintre. Als peus de l’església una escala conduïa al campanar, i des de la nau lateral s’accedia a la central mitjançant una arcada amb motius escolpits.
L’interès més gran per mi estava en el frontal d’altar. Evidentment, és una reproducció, l’original de la qual es troba al Museu Episcolpal de Vic. No obstant, les obres s’han d’apreciar en el context per a les quals van ser creades. En el fons, tant és si és una reproducció o no, el que importa és percebre el sentit que se li va donar i contemplar l’efecte que produeix allà on es troba el seu lloc, tot i comprendrevles mancances cronològiques i socials tan allunyades des del segle XII, datació que s’aproxima al 1187.
En l’exterior, el campanar impressiona i, efectivament, l’edifici explica les característiques interiors a les qual feia referència anteriorment. La factura llombarda em transporta a Cardona i a tants altres indrets del nostre romànic català.
Quan aconsegueixo desempallegar-me de l’atracció de Sant Vicenç, inicio la passejada badoca pels estrets carrers d’Espinelves. En una casa, en la part de sota, com en una espècie de garatge, dues dones tenyeixen l’estança de vermell. A fe de Déu que el que estan elaborant són barretines! Ens somriem mentre davallo pel carrer tot observant alguns balcons de fusta pentinats de flors.
Unes veus agudes mig apagades m’informen que ja dec haver trobat els meus. La J. i l’H. juguen amb uns pals, i els grans compren productes de la terra per degustar a casa; bé, les coques són començades en aquell mateix moment.
Ja hem decidit que és hora d’anar cap a Viladrau i tornem a passar per davant de l’església. Ai! Mireu que hi ha just al davant! La “Taverna d’en Raio” ens ofereix unes taules banyades pel sol del Montseny amb la magnífica vista de les seves muntanyes, davant mateix de Sant Vicenç. Un servidor és fidel a les seves creences, podem dir-ne religioses, i no puc marxar d’Espinelves sense tastar una Cerveses del Montseny de malta. No cal que us digui que entre tanta espiritualitat vaig trobar el meu sant...
Tot això era el preludi a un extraordinari Civet de Senglar amb Castanyes a Can Rossell de Viladrau!
Cada vegada que escolto el programa del Clapés, el versió RAC-1, me n’adono de la importància del Sr. Marcel·lí Virgili. Un personatge que recupera refranys com a resposta o apunt per a qualsevol tema tractat en el programa, bé deu ser una font inesgotable de saviesa popular. Quan el Sr. Marcel·lí recau en algun dels seus mals o la dona l’ha deixat tancat a casa, el programa se’n ressent ostensiblement. No vull dir que sigui l’ànima del magazine, però la seva aportació il·lustra a través de l’humor, i això és digne del millor, perquè les matèries pesants si s’entomen lleugerament són de bon passar i millor pair.
I, ves per on, en més d’una ocasió he pensat que no fos cas que el Sr. Marcel·lí amagués la identitat del més gran paremiòleg dels nostres temps en llengua catalana, el Víctor Pàmies. Celebrem avui, doncs, que en el seu Raons que rimen es fa ressò que ha aconseguit reunir 300.000 registres entre refranys, dites i altres expressions de caire popular. Tot un treball que cal reconèixer-li des d’aquest modest espai.
De les tardes frescotes m’agrada passejar-ne els carrers de la vila. No hi ha una ruta definida, només deixar anar els peus allà on els guia la curiositat de la testa. Topar amb la sorpresa ni es desitja ni es deixa de buscar, simplement passa que de vegades t’hi trobes allà.
Abans d’arribar a l’Ajuntament veig que a la Sala d'exposicions Ca n'Ametller el Cercle Artístic de Molins de Rei celebra 10 anys amb una exposició conjunta. Tres sales plenes de quadres de diferents factures, fotografies i alguna escultura. Em criden l’atenció una Pedrera i una barca en l’apartat de pintura, i un nen que xucla del pit de la mare en una fotografia feta a Etiòpia. De les escultures ressalto les Flores de Lata.
En una quarta sala hi ha les parets plenes de gravats i el que em crida l’atenció per sobre de totes les coses: un petit taller improvisat on l’artista/artesà estampa els seus gravats.
El Josep Maria Pubill és fill de Molins, com ho fou el seu avi. Tot xerrant m’explica les tècniques que fa servir, el treball de la gúbia, els colors que empra... però m’escarrasso en què em mostri com es treballa el coure. Una cosa és llegir-ho i una altra que la transmissió del coneixement la faci un mestre. No em pot satisfer del tot perquè els àcids corrosius no són matèria de tenir en aquest indret, però sí que m’ensenya una planxa que està treballant.
A mesura que transcorre la conversa, a la sala va entrant gent. Ell es mostra atent amb la curiositat dels espectadors que, per prudència, no gosen molestar-lo gaire mentre treballa. Entre les anècdotes li formulo una pregunta que em crida l’atenció.
- Mestre, com és que no grava la seva signatura en la mateixa planxa? Segur que hi ha alguna raó, però la desconec.
- En tinc algunes amb la signatura. Però veuràs, la signatura la faig en llapis. El per què és senzill. Si tu agafes un gravat i el portes a una copisteria te’n fan un de clavat, igual igual, sense cap diferència. Si jo el signo amb llapis, és la demostració que és original, perquè es pot esborrar, en canvi, el de la copisteria no, perquè allò no és llapis.
Em convenç, tot i que penso que també es pot falsificar la signatura amb llapis. Al costat de la signatura hi ha el nº de gravat que és de la sèrie total. Per la mostra que té exposada, no fa sèries de més de 200 gravats. Les planxes s’han de destruir, diu, però jo en porto alguna al Museu de Montserrat.
Parlem del dibuix i de la pintura, i de com són els orígens del gravat. Després, encaixem i em comprometo a visitar-lo al Cercle Artístic amb la família. Segur que a la petita li encanta embrutar-se amb els colors...
Heus ací la sort que tinc de viure a Catalunya. Mentre Espanya s’enfonsa en una competició entre qui pot generar la més pudent de les corrupcions, a casa meva, des de sempre, hi ha hagut el que se n’ha anomenat l’Oasi Català.
Avui llegia a l’Avui com la seva editorial es posava les mans al cap amb el tracte desmesurat als de l’afer de Santa Coloma. Més endavant, ERC recordava com el jutge Garzón havia atacat l’independentisme en les Olimpíades del ’92. També llegia que des de El Mundo i Intereconomía només fan que argumentar que el nostre país no es pot autogovernar, perquè ja s’ha vist com acabem. Ah! També li ha tocat rebre al Toni Soler pel Polònia, en què sembla ser que dóna una imatge dels polítics catalans que perjudica el seu honor i envalenteix els de Madrid.
És clar, ara ho entenc! Hi ha una conxorxa contra Catalunya! Tots els poders mediàtics espanyols aprofiten qualsevol petita relliscada sense importància per arremetre contra el meu poble! Què s’han cregut! Mira que emmanillar aquesta bona gent que segur han estat víctimes d’un engany en el pitjor dels casos, o d’un terrible error!
No, no em deixaré prendre el pèl. Jo sé que Catalunya està immaculada en temes de corrupció i que aquí, malgrat el que s’entestin en demostrar-ho, sempre fem les coses amb seny i molt seriosament, i mai podran demostrar res. No podran tacar l’oasi català.
Com es pot planejar un viatge llarg? A més, potser el viatge deixa de ser-ho quan es converteix en una forma de vida. És el cas de la Zaida i l’Isi que un dia van agafar la bici per conèixer l’Àfrica i... ja no tornen, de moment. Diguem que han preferit seguir el seu particular peregrinatge sobre rodes i ja porten una temporada a l’Àsia. Fins quan? O potser cal preguntar-se, desprès a on? Seguirem les seves passes...
Dissabte vaig rebre una trucada d’un bon amic, el J. És d’aquelles persones imantades, que dic jo, perquè sempre es troben amb algú. Doncs em va dir que si m’anava bé, dimarts podríem quedar per dinar amb una persona que feia molts i molts anys que no veia. Li vaig dir que em donés alguna pista i no va caldre estirar gaire la corda per què em digués que es tractava de l’A. Després, un petit sotrac.
En penjar l’aparell, vaig recordar l’A. més de vint anys enrere, just la darrera vegada que la vaig veure. Era d’aquelles noies que ho tenien tot: bonica, intel·ligent i de tracte afable. Com seria ara? Hauria canviat gaire?
A la trobada s’hi afegí el M., un altre bon amic. El J., el M. i jo ens veiem sovint, potser un parell o tres cops l’any. Però l’A. no l’havíem vist mai més després de l’escola i, és clar, per nosaltres era el gran atractiu i la gran incògnita..
El dimarts, ens vam trobar els tres nois primer, no amb cap pretensió, sinó per ordre d’arribada. Jo vaig ser el primer en ser-hi i cada vegada que mirava la boca del metro i en sortia un noia em preguntava si seria l’A. Aparegué el J. i tot seguit el M., només faltava ella.
Al xamfrà del davant el J. la va reconèixer. Vam anar els tres al seu encontre i les abraçades i petons van anar precedits de somriures sincers. Mentre anàvem al restaurant l’A. ens va dir que no havíem canviat, que seguíem igual. El savoir faire de les dones i l’elecció de la paraula justa en el moment precís ja van advertir-me de quina A. se’ns presentava.
Tot dinant, ens vam posar al dia, i el que més em va cridar l’atenció és que l’A. es va obrir fins al punt de revelar-nos experiències vitals d’un passat recent que segurament jo m’hagués guardat al meu interior. Vaig sentir en aquell instant que realment estàvem entre amics de tota la vida i que només havien passat una vintena d’anys sense veure’ns. Els episodis i les anècdotes s’entrellaçaven a mesura que arribaven als nostres records com un impacte sobtat. Una cosa portava a l’altra i l’aparició d’amics comuns ens feien preguntar-nos per les seves vides, algunes més properes i d’altres totalment oblidades, fins al punt que en ocasions ja no recordàvem els seus noms; bé el J. ho recorda tot de tothom.
Si alguna cosa caracteritza el M. és per ser molt calculador i previsor. Sol programar molt bé les situacions i treure’n el màxim profit. En un dia com aquell no podia ser d’una altra manera. En un punt del dinar va treure una màquina de fotos i, gràcies a ell, vam immortalitzar una jornada que, personalment, la considero intensa i plena de sentiment.
En l’hora del comiat, les abraçades i els petons van repetir l’escena un parell d’hores abans viscuda, amb la diferència que un buit s’instal·lava en algun lloc de mi.
Mentre s’allunyaven carrer avall, em vaig adonar que aquella trobada havia estat més important del que em pensava. Era com tornar al passat des d’una perspectiva actual, amb les mateixes persones redibuixades d’adults en un llibre la portada del qual les figures eren les d’uns adolescents.
L’A. segueix sent la noia bonica, intel·ligent i de tracte afable. Ara també la intueixo segura de sí mateixa, decidida i una mare sensacional. El M. treballa a uns 20 km. de Barcelona i em va dir que hi havia persones per les quals pagava la pena fer l’esforç de desplaçar-se. Hi estic totalment d’acord.
El diumenge passat va celebrar-se el 5è Obert d'Scrabble del Prat en Català. Aquí podeu seguir-ne la crònica i veure tant els participants i la seva trajectòria com els resultats finals. Quant a un servidor... bé, no acostumo a rebre premis, però de tant en tant en cau algun i en aquesta ocasió us el vull presentar:
ica al món de l’art. De l’Haruki ja n’he parlat, ara toca en Takashi. 
