Una cursa d'obstacles

Després d’un període, més que merescut, de vacances, retorno a la normalitat. Es pot dir que he satisfet un dels meus desigs dels darrers anys: conèixer Sicília. I no tot han estat flors i violes...

Per començar, gairebé no volem. A corre-cuita i abans de les set del matí, vam haver-li de fer un passaport. Ja veieu un pare desesperat buscant un fotomatón a la terminal A de l’aeroport del Prat, agafant la nena a pols per què els ulls li arribin a l’alçada correcta i no surtin els meus braços; la mare amb la policia agilitzant paperassa; i els amics creuant els dits per podem embarcar tots plegats. Finalment vam volar.

En aterrar a Palermo recollim les maletes i anem a buscar el cotxe que, des de casa, vam llogar via internet. El J. es va encarregar de fer la reserva i, jo amb ell, ens dirigim a l’oficina per enllestir el contracte quan... la cartera?... me l’han fotut, diu el J. Efectivament, ja no hi havia cartera ni documentació, ni diners ni targeta de crèdit... ni res per a J. En un segon es va convertir en un “sense papers”. Per segona vegada, em vaig presentar a la Polizia, aquesta vegada la italiana. Amb el meu italià d’anar per casa els vaig explicar el que ens havia succeït. Després de recórrer novament tots els moviments que vàrem fer, de mirar en papereres, d’anar a “lost and found” (eufemisme de “si ho has perdut et fots”)... vam fer la corresponent denúncia. Tres hores més tard, el J. tenia un “paper” i l’agència de lloguer de cotxes ens va lliurar el vehicle canviant-ne els titulars. Deu ser que només es refien dels que consten en algun document...

El quart dia de voltar per l’illa, el cotxe ens avisa amb un senyal d’alarma que no seguim conduint per una incidència amb els frens. Menys mal que a la casa rural que estàvem allotjats, es van moure amb destresa perquè l’agència de lloguer ja ens la volia fotre. Encara que amb mig dia de retard, cap a mitja tarda tornàvem a tenir un cotxe nou. Aquesta casa d’agroturisme es diu Al LagoVerde, i mereix un post especial que en breu li dedicaré.

El dia que marxem d’aquesta casa salten les llàgrimes d’alguns de nosaltres. És molt fort l’arrelament i la calor que vam experimentar amb aquesta família, mai ens havia passat. Hem anat a força llocs, però en la vida havíem tingut un tracte com aquest ni ens havien fet tan seus. Espectacular.

Ben al contrari de la nova casa on anem a raure. Per internet es veia preciosa i confortable, però en la realitat... buf! Les propietàries ens reben amb fredor, ens expliquen les quatre coses principals i cobren per avançat, com es dictaminava en l’acord. Comencem a investigar i descobrim mancances, falta d’higiene, articles de roba d’altres persones penjats en armaris que ves a saber. Les nostres cares reflecteixen l’abatiment, un cop massa dur en aquelles alçades i a aquelles hores. Resolem trucar a les senyores estirades i intentar negociar que ens retornin els diners sense aspirar a la fiança que ja havíem pagat. Ningú hi confia, però és l’únic que podem fer. Com que sóc el que parloteja l’italià em toca a mi entendre’m amb elles. L’ambient és tens i les faccions de les cares són tibants. Argumentem uns i altes i, sense acabar-nos-ho de creure, ens retornen la pasta. A canvi, volen que marxem en aquell precís instant. Amb les meves arts seductores per naturalesa (o per pena), aconseguim quedar-nos aquella nit perquè ja és molt tard i l’endemà fotem el camp tan aviat com podem. Ben mirat, no hem perdut res.

Tretze dies han passat des d’aquell primer entrebanc a l’aeroport. Ha estat com una cursa d’obstacles que hem anat salvant un a un, dels quals només podem dir que ens n’hem sortit satisfactòriament. L’altra cara de la moneda han estat la gent, l’illa, el menjar, l’art... Ja en parlaré en els propers dies.

Vista de la costa des d'Erice

Com en la imatge, l'amenaça de la tempesta no podrà desfer mai la bellesa del paisatge i de la seva gent.

Monjuich

Anar a la muntanya màgica per veure en un resum resumit del Mar de Barceló, a la sala dels Drets Humans i de l’Aliança de Civilitzacions de l’ONU a Ginebra. Meravellar-me amb les maquetes que reconstrueixen vil•les i palaus de la Vicenza i Venècia del segle XVI, dissenyats per Palladio. Esplèndida la “Rotonda”. Entrar al Laboratori de les Arts per veure què s’hi cou amb la canalla, putinejant objectes, experimentant pares i nens, embrutant-se i construint. Sortir del Caixa Fòrum i remuntar escales amunt fins el MNAC. Estar a punt d’entrar i...
Asseure’s a les escalinates aprofitant l’ombra. Escoltar un guitarrista que toca a la brisa que ens regala la frescor d’una tarda calorosa. Seguir amb la vista un gos que borda una noia que passa amb un gelat a la boca, el llepa. Albirar el Tibidabo just enfront, coronant una paret amb safata de teulades. Dos enamorats, ajaguts en un dels espaiosos esglaons, s’acaronen i es petonegen, mentre el gos ha deixat de fer soroll i els observa amb les orelles en punxa. Uns orientals prenen testimoni d’aquell moment en llurs càmeres fotogràfiques, de video i en la seva cambra cerebral.
El rellotge, immòbil fins aquell instant, corre de sobte, de pressa, vint-i-set minuts, diu, des que he arribat.
Aixecar-se i començar a desaparèixer.

El verd

- Papa, a tu t’agrada el negre?

- Sí, m’agrada.

- I el taronja?

- Sí, també m’agrada.

- I el verd, el color verd t’agrada?

- Doncs, no gaire, aquest no m’agrada massa.

- Però si tu et dius Albert?...

J'Accuse

Fa uns mesos, en Peter Greenaway va impartir una Master Class al MNAC en motiu de la presentació de la seva nova pel•lícula “Ronda de Nit”. Fascinat pel tractament que fa del quadre homònim que va pintar Rembrandt el 1642, vaig decidir que l’havia d’aconseguir i, efectivament, pocs dies després ja la tenia al meu poder. Ara dorm en algun racó de l’ordinador... encara per veure.
Avui he tingut l’ocasió de veure un documental sobre aquesta pel•lícula explicat en veu pròpia del director. Ha estat gairebé una hora i mitja d’arguments i conjectures més o menys demostrades sobre el que realment representa el famós quadre de Rembrandt. Com sempre, Greenaway aprofita el seu treball per demostrar que la societat actual és analfabeta en la lectura de les imatges, acostumada a interpretar els textos i deixant perdre’s la informació i les interessants lliçons que amaguen moltes imatges de diferents tipus i formats.
Sota la innocent aparença d’una escena per ressaltar la importància de la milícia d’Amsterdam en una època, segle XVII, en què aquesta ciutat concentrava bona part del poder econòmic i artístic d’occident, s’hi amaga l’acusació d’un assassinat que el propi pintor denuncia a través de la imatge. Hi ha 34 personatges reals, amb nom i cognoms, que representen les famílies benestants i poderoses de la ciutat, que pertanyen a l’aristocràcia i l’alta burgesia.
Greenaway analitza cadascun dels personatges i els exposa als ulls de l’espectador per anar confeccionant la teoria d’una conspiració que havia d’acabar en un assassinat. Utilitza totes les pistes que Rembrandt diposità a Ronda de Nit a través dels gestos, símbols, objectes, mirades, posicions, etc. El mateix pintor està allí, barrejat entre els diferents personatges com a testimoni d’un fet que, tanmateix, havia de significar la caiguda de la seva popularitat i prestigi. Com havien de deixar que un simple pintor acusés gent tan poderosa? Les maniobres per acabar amb la fama del pintor més rellevant de l’Amsterdam d’aquell moment el portaren a haver d’instal•lar-se a les afores, és a dir, a sortir de la vida pública i condemnar-se a l’oblit i a l’abandó.
Sens dubte, aconseguiren tancar un cas per salvaguardar els seus privilegis, però que amb el pas del temps, 4 segles més tard, Greenaway ha volgut tornar a obrir i mostrar al món sencer el que al seu parer va ocórrer l’any 1642 a la ciutat d’Amsterdam.

Ronda de nit, 1642
Rembrandt

Déjame entrar

En sortir les lletres de crèdit, em vaig descobrir a mi mateix amb un mig somriure als llavis. És el regust de la qualitat; sí, té molt bon sabor.
“Déjame entrar” (Lat den rätte komma in), en VOSE, és una esplèndida pel•lícula sueca que ja temo que els nordamericans en comprin els drets i l’adaptin al seu estil simple i ple d’efectes.
De moment, però, això no ha passat i Lat den rätte komma in intenta explicar la relació impossible entre dues existències diferents, les quals han trobat un punt d’unió, de comprensió mútua i de compatibilitat. És el valor del compromís adquirit i de l’amor incondicional, malgrat el patetisme d’una realitat contundent.
En aquest film s’exploren les sensacions de l’adolescència vers la por, la magnitud de l’enfrontament al més fort, la fragilitat de la família... però també de l’afecte i de la descoberta que, per fi, hi ha algú que és capaç d’encuriosir i de compartir fílies i aversions.
És també la pel•lícula de l’elecció, de canviar la grisor d’uns dies sempre iguals per arriscar-se a l’aventura d’escollir un futur incert, però totalment previsible.
I, sí, és també una història de vampirisme, no entesa des de la monstruositat, sinó des de la naturalitat. Anne Rice, amb les seves Cròniques Vampíriques, ja va explotar la relació del vampir humanitzat, un ésser amb sentiments i respecte vers un passat més o menys llunyà, un passat humà; ara les seves víctimes. Aquell vampir de Entrevista con el vampiro, Louis, encarnat per en Brad Pitt, estava en contínua lluita entre els seus remordiments i les seves necessitats. La sèrie actual True Blood, també ofereix aquesta sensibilitat en el personatge de Bill Compton, decidit a alimentar-se només amb “V”, sang sintètica.
La proposta sueca és una altra. El tractament de la soledat, el trencament de falces creences, la supervivència des d’un punt de vista de normalitat, fent front a les barreres que ha de salvar un vampir, però sense exageracions ni mesures estrafolàries. I tot en un context particular, en un ambient fred, nòrdic, on la seva gent s’ha de refugiar a les tavernes prenent cerveses fins que en surten mig borratxos, just per anar a dormir, i un cotxe amb un home gran i una nena arriben per instal•lar-s’hi, allí, en aquell barri humil, sense excessos.
Tanmateix com el film, només amb l’argument d’una bona història que va de menys a més, sense explicitar, sinó descobrint i deduint a mesura que tot es va desenvolupant.
I quins ulls! No us la podeu perdre...

A desaparición da neve

HISTÒRIA DA ARTE

A Antón Mouzo

Estouno a ver o día máis fero,

Despois do dioivo.

O río Pequeno saíu da toponimia,

rebordou canles e ribazos,

volveu a brañas e xunqueiras,

ás lagoas desecadas,

á memoria espoliada da auga.

A chea entrou no estudio do pintor

á procura das paisaxes,

de toda aquela materia esperta,

soñadora.

Alí estaba el, enfrontado á turba,

custodio de todas as vangardas,

volcánico, plutónico, anátido,

obsidiánico, astrográfico, ginkgófito,

anfibio.

Antón loitou contra o naufraxio,

salvou os cadros do afundimento.

E logo curounos un a un.

Os afogados, os enlamados, os fanados.

O seu estudio era un hospital de campaña.

Tiña unhas mans pequenas, lizgairas e sinceras,

de enfermeira de prematuros.

Quería que os seus cadros fosen felices.

Ou máis ben,

portadores dunha saudade desposuída

de tristura.

Talvez por iso o primeiro que reparou

foi as cordas dos violíns

da serie inconclusa das Naturezas vivas,

onde había tamén bidueiras, cabalos, garzas,

postes telefónicos, máquinas de coser,

e o par de botas do pai,

que andaba os camiños de lobo

para sandar electrodomésticos

e orientar as antenas

dos primeiros televisores.

A desaparición da neve, 2009

Manuel Rivas

HISTÒRIA DE L’ART

A Antón Mouzo

El veig en el dia més ferest

després del diluvi.

El riu Pequeno va sortir de la toponímia,

desbordà lleres i ribes,

tornà als prats i a les jonqueres,

a les llacunes dessecades,

a la memòria espoliada de l’aigua.

La riuada entrà a l’estudi del pintor

a la recerca de paisatges,

de tota aquella matèria desperta,

somniadora.

Allà estava ell, enfrontat a la turba,

custodi de totes les avantguardes,

volcànic, plutònic, anàtid,

obsidiànic, astrogràfic, ginkgòfit,

amfibi.

Antón lluità contra el naufragi,

salvà els quadres de l’enfonsament.

I després els curà d’un en un.

Els ofegats, els enfangats, els amputats.

El seus estudi era un hospital de campanya.

Tenia unes mans petites, àgils i sinceres,

d’infermera de prematurs.

Volia que els seus quadres fossin feliços.

O més aviat,

Portadors d’una saudade desposseïda

de tristesa.

Potser per això el primer que va adobar

foren les cordes dels violins

de la sèrie inacabada de les Natures vives,

on hi havia també bedolls, cavalls, garses,

pals telefònics, màquines de cosir,

el parell de botes del pare,

que anava pels camins del llop

per guarir electrodomèstics

i orientar les antenes

dels primers televisors.

La desaparició de la neu, 2009

Manuel Rivas

III Mundial de Scrabble en Català

Dissabte passat es va celebrar el III Mundial de Scrabble en Català. Fa il•lusió estar entre els que en saben encara que hi tinguis poca cosa a dir, però bé, allà hi érem...
Avui aprofitaré la crònica existent que s’ha fet des del Club Scrabble El Prat per descriure l’ambient i il•lustrar amb imatges aquest esdeveniment:
www.scrabbleprat.org

Els secrets de la Reina (II)

Ja feia uns mesos que el tenia i encara no l’havia llegit. Avui, finalment, l’he acabat. No diré que és un gran llibre perquè no m’ho ha semblat. En Xulio Ricardo Trigo té una llarga trajectòria com a escriptor i, per mi, Després de l’oblit sí és un gran llibre.

No obstant, Els secrets de la reina presenta una relat en què la reina Elionor de Portugal pren un protagonisme que mai ha tingut històricament. El fet de viatjar al segle XIV i deixar-se emportar per les vivències d’un famós escultor en un indret com Poblet, al servei del rei Pere el Cerimoniós, enmig de la desolació del 1348, són suficients arguments per enganxar-te fins al final de la novel·la.

En un estil àgil i amb l’alternança de situacions, les pàgines se succeeixen a redós d’un crim que dóna el tret de sortida d’una cursa per descobrir les respostes a l’enigma, a la suposició, al fet...

Tots els ingredients s’uneixen per fer-nos passar una estona entretinguda i descobrir, al mateix temps, un tal Aloi de Montbrai que, es veu, esculpia les formes més belles que s’amagaven en l’interior de les gran pedres.

Panteó Reial de Poblet, segle XIV

Aloi de Montbrai