dijous, 2 d’agost de 2012

En el dia del teu aniversari.


Encara no fa un any de la nefasta notícia. Els pitjors auguris s’han esdevingut i el meu amic ja no hi és. Li he de donar gràcies per moltes coses i mai no ho he fet, perquè creia que no calia, que amb ell tot era normal, natural.
Una barra d’un bar, en un hotel de Praga, les dones s’havien quedat a l’habitació perquè estaven exhaustes. El Jose i jo també, però compartíem alguna cosa més que es fa difícil d’explicar. I no ho sabíem, encara, perquè ens acabàvem de conèixer. Plegats, baixàrem al bar i ens demanàrem uns gin tònics. La conversa fluïa d’uns temes als altres, tots banals, tot i que semblaven importants per l’èmfasi que hi donàvem. En el segon gin tònic vàrem mirar el cambrer i el vàrem renyar. A Praga, com en altres ciutats europees, les mides de les copes són irrisòries i nosaltres no hi estàvem acostumats. Li dèiem al cambrer que ens fotés un gin tònic com “il faut”, però res de res, era tossut com una mula.
I la conversa seguia i la connexió era tan gran que mai més ningú ens havia de separar. Només la mort.
Tantes trobades des d’aquell dia a Praga... A Daroca, al Prat, a Bilbo, a Almassora, a Sabero, a Molins, a Fuendetodos, a Sicília... La distància mai fou un obstacle.
Però ara és l’hora dels adéus, i no és un adéu per un instant. Ho és per sempre. Afortunadament, la memòria és selectiva i només reté les coses més importants. Jo, que sempre he sigut un paio despistat, oblidadís, dispers en molts aspectes, guardaré els records més íntims del meu gran amic.
Al costat del Jose em considero una persona afortunada, molt afortunada. M’ha ensenyat a relativitzar les coses, a tenir sempre un somriure als llavis, a arreglar-ho tot amb una copa a les mans (i funciona!), a trobar el costat divertit dels problemes, a entendre’ns sense paraules. I quan hom aconsegueix això, l’entesa amb el gest, amb la mirada, amb el somriure, puc assegurar que s’arriba a un nivell de complicitat en què hi sobren les paraules.
Jose, amic meu, ahir jeies ja tranquil i em costava que les llàgrimes em sortissin. Avui sé que el que havia de plorar per tu ho vaig fer just fa un any, quan el malson va començar. Em vaig buidar, em vaig assecar. Dimarts va ser diferent, tot va ser com un final de pel·lícula sorprenent. Mai havia acomiadat ningú anant de “potes”, com a tu tant t’agradava, aixecant les cerveses en un gest tan noble com social, en el dringar dels gots i en el silenci compartit dels bevedors en engolir el calze.
Avui havies de fer 46 anys, i has hagut de marxar abans, a contracor, és clar. La Montse queda sola, tot i que és molt forta i té tants amics que li costarà desempallegar-se’ls de sobre. Té una cita amb cadascun de nosaltres per seguir el camí de l’amistat que amb tu va traçar ja fa tant de temps, un camí que no permetrem que es trenqui. I parlarem de tu, de l’Athleti, de les fotos que sempre et feia la Montse i t’hi obligava a sortir, de nosaltres amb tu, de la nostra amistat...
I sempre portaré al cor les expressions de les teves amistats de Bilbo i de Barakaldo: “así que vosotros sois los de Barcelona, joder, com os quería, por fin os conozco...” Això és el regal més gran algú pot rebre del seu amic, un regal que em fas tu a mi en el dia del teu aniversari.
T’estimo. Fins sempre.

Cap comentari: