dilluns, 12 de novembre de 2012

E.T. l'extraterrestre


Les efemèrides t’ajuden a adonar-te del pas del temps, per si no ho havies notat encara. Trenta anys des de l’estrena de la pel·lícula d’E.T ha representat un lleu sotrac en mi. Recordo vagament les cares dels nens protagonistes, fins i tot la majoria no sabria reconèixer-los.  El que sí puc assegurar és que a mesura que retrocedia i intentava ficar-me dins aquella hora i mitja en la sala fosca de fa trenta anys, podia experimentar certes emocions acompanyades d’un bon raig de nostàlgia.
E.T. va significar la possibilitat de creure en el més enllà des d’un punt de vista no religiós. En una edat en què ets del tot influenciable, obrir-te la caixa d’un nou món en què hi hagi éssers llunyans amb els quals pots entendre’t, que no necessàriament havien de ser dolents, i que a més a més tinguin la seva gràcia, tot això et fa créixer reflexionant. I això és bo. Aquest film de fantasia és també una història d’amor, d’amistat, de compromís i de fe cega en allò que val la pena.
Per què no intentar que aquests valors siguin transmesos als nostres infants a través de la mateixa experiència? És a dir, per què no els donem l’oportunitat de què ells visquin per primera vegada E.T.?
Aquesta era una de les petites obsessions que, de tant en tant, jo tenia. Volia reunir uns quants nens del cercle de la Júlia i passar-los la pel·li, però és clar, per pocs que fossin es fa gairebé impossible fer-ho a casa. Aleshores va començar a definir-se el petit projecte, de grans satisfaccions, potser.
Aquest dissabte passat el somni es va complir. A la masia Can Rabella de Molins de Rei, la Cristina i tot el seu personal, ens van donar totes les facilitats per què duguéssim a terme la nostra empresa. Després d’un bon dinar vam projectar la pel·lícula en el propi menjador, la sala medieval. Vam haver de convertir el menjador en una petita sala de cinema, però això no va representar cap problema. Els nens esperaven amb il·lusió un esdeveniment que mai havíem fet, que els resultava atractiu només pel sol fet de descontextualitzar un cinema... o un menjador. Vaja, que era divertit!
Des del primer moment la pel·lícula va enganxar, i no tan sols als menuts, també als grans. Un olor de crispetes recent fetes envaí el menjador transformat. Era la cirereta del pastís, com podia haver-hi cinema sense crispetes? Perfecte. I les rialles de la canalla –i els adults- per veure l’E.T. fotre’s de morros degut a un excés de cervesa tampoc tenia preu; així com les escenes de més neguit també van tenir repercussió en el moviment inquiet dels menuts. Un gintònic de romaní –només per als grans...- va significar aquell extra que no et pot oferir el cinema, però que en el privilegi de la nostra situació va sadollar i refrescar els paladars després d’una bona digestió.
El moment final mai se m’oblidarà. Tothom aplaudia amb deler. El final feliç havia satisfet petits i grans i els ànims es trobaven al cim del content. Una gran tarda, una experiència compartida entre els d’abans i els d’ara, un nexe més entorn dels que ens estimem i un somriure de plenitud per la feina ben feta.
Potser hi tornarem, però només potser.



Cap comentari: