Les efemèrides t’ajuden a adonar-te del pas
del temps, per si no ho havies notat encara. Trenta anys des de l’estrena de la
pel·lícula d’E.T ha representat un lleu sotrac en mi. Recordo vagament les
cares dels nens protagonistes, fins i tot la majoria no sabria reconèixer-los. El que sí puc assegurar és que a mesura que
retrocedia i intentava ficar-me dins aquella hora i mitja en la sala fosca de
fa trenta anys, podia experimentar certes emocions acompanyades d’un bon raig
de nostàlgia.
E.T. va significar la possibilitat de creure
en el més enllà des d’un punt de vista no religiós. En una edat en què ets del
tot influenciable, obrir-te la caixa d’un nou món en què hi hagi éssers
llunyans amb els quals pots entendre’t, que no necessàriament havien de ser
dolents, i que a més a més tinguin la seva gràcia, tot això et fa créixer
reflexionant. I això és bo. Aquest film de fantasia és també una història d’amor,
d’amistat, de compromís i de fe cega en allò que val la pena.
Per què no intentar que aquests valors siguin
transmesos als nostres infants a través de la mateixa experiència? És a dir,
per què no els donem l’oportunitat de què ells visquin per primera vegada E.T.?
Aquesta era una de les petites obsessions que,
de tant en tant, jo tenia. Volia reunir uns quants nens del cercle de la Júlia
i passar-los la pel·li, però és clar, per pocs que fossin es fa gairebé
impossible fer-ho a casa. Aleshores va començar a definir-se el petit projecte,
de grans satisfaccions, potser.
Aquest dissabte passat el somni es va complir.
A la masia Can Rabella de Molins de Rei, la Cristina i tot el seu personal, ens
van donar totes les facilitats per què duguéssim a terme la nostra empresa.
Després d’un bon dinar vam projectar la pel·lícula en el propi menjador, la
sala medieval. Vam haver de convertir el menjador en una petita sala de cinema,
però això no va representar cap problema. Els nens esperaven amb il·lusió un
esdeveniment que mai havíem fet, que els resultava atractiu només pel sol fet
de descontextualitzar un cinema... o un menjador. Vaja, que era divertit!
Des del primer moment la pel·lícula va
enganxar, i no tan sols als menuts, també als grans. Un olor de crispetes
recent fetes envaí el menjador transformat. Era la cirereta del pastís, com
podia haver-hi cinema sense crispetes? Perfecte. I les rialles de la canalla –i
els adults- per veure l’E.T. fotre’s de morros degut a un excés de cervesa
tampoc tenia preu; així com les escenes de més neguit també van tenir
repercussió en el moviment inquiet dels menuts. Un gintònic de romaní –només per
als grans...- va significar aquell extra que no et pot oferir el cinema, però
que en el privilegi de la nostra situació va sadollar i refrescar els paladars
després d’una bona digestió.
El moment final mai se m’oblidarà. Tothom
aplaudia amb deler. El final feliç havia satisfet petits i grans i els ànims es
trobaven al cim del content. Una gran tarda, una experiència compartida entre
els d’abans i els d’ara, un nexe més entorn dels que ens estimem i un somriure
de plenitud per la feina ben feta.
Potser hi tornarem, però només potser.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada