dimecres, 29 de gener de 2014

Ballar i cantar sota la pluja.

Tots tres al sofà amb les safates sobre les faldes, tot preparat per quan decidim que soparem veient alguna cosa a la tele plegats. No les teníem totes, però ara puc dir que ens ho vam passar teta.
En sortir de claqué, ens va lliurar un DVD amb una pel·lícula per veure durant aquesta setmana. Valorem molt positivament que, a més a més de practicar aquesta dansa bella i àgil, la professora faci descobrir figures històriques del claqué, com el Bill “Bojangles”, o el mateix Gene Kelly.
I en tot això que s’inicia el film. Robes, pentinats, veus, sons.. tot formava part d’un món molt semblant al nostre, però allunyat pel temps, com si fos aliè a tot el que ens envolta. I la música, és clar, perquè la música està present en tota la pel·lícula i no sabíem pas com reaccionaria la Júlia davant un musical dels anys 50. Però vet aquí que la història l’enganxa, i en una escena memorable protagonitzada pel Donald O’Connor hi ha un número de claqué espectacular que ve acompanyat d’un humor sa, d’aquells que et fan riure de cop degut a algun gag que no t’esperaves pas. Les riallades enrogeixen les nostres galtes, ves per on.
És també una lliçó per a una joveneta de 8 anys perquè la pel·lícula estava ambientada a mitjans dels anys 20, just quan la indústria cinematogràfica feia el gran pas d’incorporar les veus a les imatges, el pas del cinema mut al sonor, i on els diàlegs havien de prendre una importància cabdal que fins aleshores no calia. I, és clar, si hi ha veu... també hi ha musical.

Una bona pel·lícula vista en família. Aquestes són, sense dubte, les millors;  sobretot quan tothom en surt satisfet.

Cap comentari: