dimecres, 22 de maig de 2013

Maddalena svenuta


Bona part de la meva passió per l’art i per l’època moderna la té el Quattrocento i la Firenze humanista. Giorgio Vasari, posteriorment, fa una repassada en les seves Vite de les principals figures artístiques i és, precisament, qui empra per primer cop el mot  rinascita, renaixement. És una joia que anhelo des de fa temps, i per aquelles coses de la vida encara no tinc. No obstant això, tinc un pressentiment que em diu que aviat el tindré a la llibreria.
Però la fascinació per l’art d’aquella època va arribar al seu màxim nivell entrat ja el Barroc a través d’una personalitat cabdal que amb més pena que glòria va passar els seus dies. Caravaggio fou el mestre recuperat al segle XX, tot i que el seu corrent naturalista tingué força deixebles.
Artemisia Gentileschi és hereva dels clarobscurs, dels cossos crus, de la violència, la calavera... I és una dona en un món masculí, que destaca entre ells malgrat tots els entrebancs. Per això és una dona especial, per això és la meva Artemisia.



Magdalena esvaïda, XVII

Artemisia Gentileschi


Cap comentari: