dissabte, 28 de gener de 2012

Sobre la llibertat


“…El món dels grans, els grandots o els ganàpies que deia l’àvia, de les obligacions, de les renyines, dels reganys, dels homes, sobretot dels homes que ho senyorejaven tot amb la seva grolleria, la seva brutícia, els seus esclops, la seva sorruderia... El món de les dones era més amable i graciós però no era autònom, girava sempre entorn dels homes: els seus àpats, les seves begudes, la seva roba, els seus sargits, les seves mudes, els seu humor, els seus canvis, les seves ordres, els seus convidats, els seus amics, la seva neteja, els seus silencis... Les dones no tenien temps per a elles, no podien parar en tot el dia de giravoltar en el cercle dels homes, tot el dia preparant l’arribada del homes, la sortida dels homes, l’absència dels homes , les necessitats dels homes... Algun dia, en algun moment, s’obria un espai en què coincidien dues o tres dones en un descans, uns minuts a mig matí, una estoneta a mitja tarda, a la nit, quan els homes sortien després de sopar o pujaven a dormir i deixaven soles les dones i la canalla, i aleshores es podien escoltar sospirs, rialles, confidències, secrets, laments, desitjos, recomanacions..., tot en veu baixa o a mitja veu, tot gairebé a cau d’orella, tot dit amb la mirada i l’atenció posada al graó de l’escala, a l’escletxa de la porta, a la llum de la finestra..., per por que no arribessin els homes i les atrapessin en aquella petita expansió gairebé obscena, en aquell petit descordament, en un lleu descans que no es mereixien perquè els homes treballaven de valent tot el dia i les dones només feinejaven, els homes treien tota la força a fora i es quedaven exhausts mentre que les dones només tenien traça i l’esforç que esmerçaven en les seves habilitats domèstiques, no arribaven més enllà de la seva falda o de l’amplària de l’aigüera. Però en aquests moments escassos i meravellosos, en aquests parèntesis imprevistos, en aquests instants de treva de la guerra que imposaven els homes amb la seva sola presència, els menuts, la canalla, els vailets, nosaltres, teníem l’oportunitat d’escoltar paraules noves, misterioses, brillants en la seva raresa, que copsàvem amb interès, sense que les dones se n’adonessin. De fet, els grans parlaven dels infants amb tota llibertat, deien el que havien de dir i callaven el que havien de callar, però en la frontera entre la llibertat total i el secret absolut hi havia una terra erma, deserta, en què de tant en tant queien senyals, queixes, crits, frases, comentaris... que passaven d’un costat a l’altre, de la banda de la llibertat a la del secret, abans de desaparèixer fosos a la foscor o dissolts en la lluminositat d’un dels dos pols, i gràcies a aquests moments, a aquestes paraules que ens remetien al nostre món d’ignorància i dependència, podíem intuir la grandària, la pesadesa i la complicació fascinant del món dels grans, del qual nosaltres ens trobàvem exclosos, apartats, preservats d’alguna manera...”
Pa negre, 2003

Cap comentari: