er a molts de nosaltres, com al propi Martí Gironell. Com ell, deleixo per travessar el pont d’asfalt que corre paral·lel al que ell anomena dels jueus, i que jo em conformo a dir-li el pont romànic més bell que conec. M’agrada contemplar-lo en tota la seva llargària i magnificència, admirant-lo, estimant-lo com si fos meu, part de mi, idolatrant-lo. També pateixo el goig de caminar-lo a l’estiu, imponent sobre fils d’aigua massa prims per anomenar-lo riu, fils que cansats d’esforçar-se en el seu objectiu s’aturen en basses que empudeguen l’ambient. Tanmateix, el Pont és pacient, ja vindran les pluges per recobrar un paratge sense igual.
L’excursió s’allarga i enfilem cap a Olot. El meu romanticisme em fa defugir la via ràpida a l’alçada de Castellfollit de la Roca, perquè no puc estar-me de tornar a sorprendre’m davant l’atreviment, la gosadia, de tantes famílies per viure al marge del precipici, sobre la cinglera. És una imatge que t’estaborneix i, mentre t’atrapa, no pots evitar fer cara de badoc.
A Olot la calor era insofrible. A la recerca d’uns refrigeris ens endinsàrem pels carrerons de la població mentre la conversa no deixava treva als interlocutors. Un xic més arrecerat, m’aturí davant un aparador, sense buscar ni veure-hi res interessant, però amb la percepció d’una presència que no aconseguia copsar. Quelcom se’m clavava al clatell, amb un pes prou feixuc com per afirmar-se en la seva voluntat de captar-me, d’atraure’m. Em vaig girar mig sobresaltat, sentint-me la presa de no sabia què fins que... en veure-la em vaig calmar i li vaig prometre que mai la oblidaria.
1 comentari:
És curiós, quan vaig estar a Besalú per primer cop vaig tenir aquella sensació de "dejà vu". D'ençà sempre que baixo per un temps llarg a casa faig una escapada. S'ha convertit en una mena de ritual.
Publica un comentari a l'entrada