Herència

Un dia arriba la notícia que has rebut una herència d’un oncle que se’n va anar a fer les amèriques. El paio va fer fortuna i te n’ha passat un bon pessic, tant que et planteges deixar la feina i viure de renda. Els milions que t’han plogut no només taparan forats sinó que a sobre et permetran canviar de residència, de cotxe i fotre un viatge de cal deu.

Doncs jo he rebut una herència millor encara. El meu oncle no va emigrar a Amèrica, ni ha fet cap fortuna que pogués gaudir ell. És un altre tipus d’herència que es valora també des de la sorpresa, i més tenint en compte que no era un tipus gaire de llibres, però algun en tenia. El testimoni d’una època viva en català s’aixoplugà al recer de les meves mans i il·luminà amb llum pròpia el meu rostre: Les Obres Completes d’en Joan Maragall, segona edició del 1918 de Gustau Gili, La Terra Catalana, llibre IV, del 1932, de la Biblioteca Pedagògica Catalana, revisada per l’IEC; i la cirereta en forma de cinquena edició de la Gramàtica Catalana de Pompeu Fabra, del 1930.

Potser això no diu prou per als més vells, per als més il·lustrats o per als més neòfits. Però per a un modest nat a les acaballes de la foscor dictatorial tenir exemplars d’aquest tipus significa la constatació de que la vida a casa nostra també fou en color.

Gràcies Consol.