diumenge, 25 de novembre de 2007

Els guerrers del Guardí

És tot un plaer sortir amb una criatura de dos anys i mig i recórrer els espais d’art. No sempre ho faig, tampoc es tracta d’avorrir-la, sinó de tant en tant aprofitant un interès que li he creat i que la manté expectant.

Aquest dissabte l’he portada a la Pedrera. Només veure l’edifici n’ha identificat l’autor: en Guardí, com li diu ella. Ja imagino la quantitat d’imatges que li han vingut al cap de les aventures de les Tres Bessones i l’esquerp Gaudí. A mesura que avançava la visita, un xic més àgil del normal, ella anava redescobrint els detalls que introduïren les Bessones en el seu món particular. Frisà amb les cadires i les seves formes, tant com ho fèiem els adults, fins i tot més, diria jo, amanides de la curiositat del qui tot ho troba nou i el sorprèn. El silenci es trencava en cada símptoma d’admiració que emetia cadascuna de les seves exclamacions, cridant l’atenció dels altres visitants i, per què no dir-ho, incomodant-me per uns instants, totalment gratificants per altra banda.

En el pis ambientat de l’època, les similituds que trobà en els diferents components amb el que ella coneix en la seva curta experiència, es reflectia en la interpretació que en feia en veu alta, aixecant els somriures còmplices de qui coincidia en el seu recorregut. Així, la cuina de llenya i carbó la transportà al poble on sol passar alguns dies de l’estiu; o l’habitació de la canalla on un cavall li arrencà el nom del seu propi que té a casa.

El plat fort me’l vaig reservà en pujar al terrat:

-Te’n recordes dels guerrers d'en Gaudí?

-Sí

Pujàrem les escales que ens conduïren a dalt. El vent descarat em donà motiu suficient per assegurar-li la bufanda. I, mentre estava en aquesta operació, una veu amortida sortia des de l’interior de la bufanda:

-Els guerrers del Guardí!

Com sempre, l’experiència no hi és tota si no hi intervé el tacte. Els tocàrem un i altre cop, així com les parets de trencadís.

Avui, encara repetia als avis que s’havia posat uns cascos i que una nena hi parlava i hi havia música a la casa del Guardí. Un marrec de dos i mig amb una autoguia és també motiu suficient per capbussar-la en el món de l’art.

1 comentari:

Puigmalet ha dit...

Quina sort té la teva pitxina de tenir un pare artístic i scrabblista!
Molt maca la narració. Ens veiem demà.