divendres, 21 de desembre de 2007

En record de La Panderola

Començo a descarregar les bosses del cotxe. L’olor de les clementines envaeix el maleter i s’enganxa a les narius. M’agrada, però. Les agafo totes, les de la roba, les dels fruits, les dels dolços... i en deixo una. Després vindré a per ella.
Ja hi torno. Tinc les mans buides i m’hi puc dedicar plenament. És una bossa amb un contingut singular de certa fragilitat, d’aquells que omplen per dintre sense ser ni menjats ni beguts. Tanco el maleter i pujo.
A casa, el deixo sobre l’escriptori. Entre els dos desfem els paquets que tenim a les habitacions i a la cuina i procedim a endreçar totes les coses. La nena dorm, afortunadament, cansada del viatge i de tantes emocions noves. Nosaltres també estem cansats.
Una hora després resto sol a l’escriptori. Desfaig el folre improvisat a base de fulls de diaris passats i els oloro. Fan olor a nous, tots dos. I recordo les paraules d’en Juanra.

Quan vàrem tancar la Panderola, ens va quedar molt de gènere que hem guardat entre mons germans i jo a casa. Estos dos llibres només vore’ls, vaig pensar en tu. Axina que ací els tens, crec que et poden agradar.

Em vaig emocionar, i tant! Però sóc home d’expressions febles que sovint no es corresponen amb la intensitat del sentiment. Així li ho vaig fer saber, donant per entès que estava molt content pel l’encert del regal.
Ara, als prestatges de l’estudi hauré d’encabir, molt gustosament, el “Josep Maria Jujol” i el “Tintoretto”. A poc a poc es va omplint la pica.