Prínceps o princeses?

Des de ben petita, les princeses han estat el mirall de la meva filla. Tot just entenia el que veia a les pel•lícules animades, però la Blancaneu primer, la Bella i la Bèstia, la Ventafocs, la Bella Dorment... totes eren motiu d’admiració.
Aviat vam descobrir que patia la síndrome del final. M’explico. A mesura que transcorria qualsevol de les pel•lícules, la concentració era màxima, la capacitat d’absorció de dades gairebé es veia entre ella i la TV. Somriures, pors, penes... totes les emocions han anat apareixent mentre interpretava les històries que es mostraven. Si podia ser, el papà o la mamà estaven al costat per quan la malvada bruixa fes acte de presència. Amb el contacte n’hi havia prou. Però cap al final de la pel•lícula sempre hi havia la mateixa reacció: plors! -Per què filla?- La resposta: més plors, sense explicacions.
Nosaltres, en un principi, pensàvem que el disgust venia donat per què el film finalitzava. Una mica ens costà trobar la realitat a tan estrany misteri que ens portava de cap. El que realment l’enutjava, i molt, era que un maleït príncep arranqués la Blancaneus del costat dels graciosos nans; que un cregut príncep prengués el lloc a una Bèstia que s’havia tornat amable i tendra amb Bella; que un valerós i pedant príncep taqués el rostre fi i angelical de la Bella Dorment amb un petó miraculós; que un capità de la guàrdia parisenca s’endugués els favors de la gitana Esmeralda; o que un príncep sabater salvés de les horribles germanastres la pobra Ventafocs.
Vet aquí l’explicació dels terribles finals de les princeses! I jo, republicà i antimonàrquic, veia amb orgull l’odi o l’animadversió que ma filla demostrava pels prínceps. No obstant, ves per on, em preocupa i molt, la devoció que sent per les princeses.
Deixem passar aquesta època. Es posarà contenta quan se n’adoni que, afortunadament, no hi ha prínceps... i que, malauradament, tampoc existeixen les princeses. Ai!

El príncep, 2006
Ana Matías