Giovanni Cimabue representa l’inici, l’espurna, de la recuperació de les arts clàssiques en la Florència prehumanística del segle XIII, segons Vasari. Aprèn dels mestres bizantins, però aviat els supera amb la seva forma de pintar que respon al que s’ha definit com a modo o maniera, és a dir, una manera pròpia del pintor o artesà que també coincideix amb l'elaboració de les obres en el seu temps i en la seva època. La novetat principal de Cimabue respecte els que en la seva època els deien els grecs, és a dir, els bizantins, es pot apreciar en l’expressió de les cares de les figures que representa així com en el tractament dels plecs de les robes, les quals tendeixen a un cert naturalisme.
Si la Madonna Rucellai, avui a la Galeria dels Uffizi, és una de les obres emblemàtiques que es relaciona amb aquest pintor juntament amb Duccio di Buoninsegna, jo vull presentar-ne un fresc que, malgrat no mostrar-se en un estat de conservació perfecte, sí permet veure aquest canvi en el que tant incideix Vasari a assenyalar. Cimabue va començar a treballar a l'esglesia de Sant Francesc d'Asís cap al 1280 i, a la seva mort, l'obra la finalitzaren altres pintors.
Madonna amb àngels i Sant Francesc, 1280
Cimabue
2 comentaris:
Home, al·leluia!, veig que de tant en tant ens espolsem la mandra...
No tot és mandra, però sí, hi ha massa temps entre un post i un altre...
Publica un comentari a l'entrada