Abans d’arribar a Ribes, ens aturàrem a fer un bon entrepà per agafar forces i poc després ens trobàvem ja pujant a Núria amb el cremallera. L’opció d’anar-hi el dijous va ser tot un encert i no només pel bon dia que ens va fer, sinó per tota la gent de Can Fanga que ens estalviàrem. No vam fer cua enlloc, ni tan sols pel lloguer del material.
I arribà el moment de la veritat. La petita la confiàrem a un jove professor ple de paciència, i dels plors es passà a l’autoconfiança i posteriorment a la satisfacció. No obstant, la mesura i el sentit comú van contribuir a què fos una jornada curta d’esquí per a ella. Això sí, amb molta neu i força boles!
Recordo que en aquella ocasió de fa més de dues dècades, amb prou feines aconseguia mantenir-me en el teleremuntador. Quan la sacsejada iniciava el camí ascendent, molt sovint els esquís es creuaven i la morrada estava assegurada. La primera sorpresa per a mi fou que vaig salvar el remuntador amb prou habilitat i autosuficiència, fet que no esperava, sincerament. Quan vaig començar a baixar la pista verda, fins i tot recordava gairebé de forma instintiva com fer la “cunya” i, el que és més sorprenent, com anar fent esses col·locant els esquís paral·lelament quan vencia la perpendicularitat del baixant. Ara bé, no us cregueu que era una demostració de virtuosisme, ca! Les meves credencials es presentaven a la vista de forma ben matussera, però m’aguantava dret.
I sol passar que quan un agafa confiança perd la por i baixa la guàrdia, i és clar, les rebolcades pel terra blanc es van anar succeint. De fet, n’estic fins i tot orgullós perquè van ser fruit de l’atreviment, de voler prosperar, d’insistir per evolucionar encara que fos a passa de formiga, però al cap i a la fi, de seguir endavant per reprendre el que fa un temps vaig tastar. I sí, m’ha agradat, potser més que aquella primera vegada. L’any que ve, potser, ho seguirem intentant.
Núria, abril 2009
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada