divendres, 29 de maig de 2009

A desaparición da neve

HISTÒRIA DA ARTE

A Antón Mouzo

Estouno a ver o día máis fero,

Despois do dioivo.

O río Pequeno saíu da toponimia,

rebordou canles e ribazos,

volveu a brañas e xunqueiras,

ás lagoas desecadas,

á memoria espoliada da auga.

A chea entrou no estudio do pintor

á procura das paisaxes,

de toda aquela materia esperta,

soñadora.

Alí estaba el, enfrontado á turba,

custodio de todas as vangardas,

volcánico, plutónico, anátido,

obsidiánico, astrográfico, ginkgófito,

anfibio.

Antón loitou contra o naufraxio,

salvou os cadros do afundimento.

E logo curounos un a un.

Os afogados, os enlamados, os fanados.

O seu estudio era un hospital de campaña.

Tiña unhas mans pequenas, lizgairas e sinceras,

de enfermeira de prematuros.

Quería que os seus cadros fosen felices.

Ou máis ben,

portadores dunha saudade desposuída

de tristura.

Talvez por iso o primeiro que reparou

foi as cordas dos violíns

da serie inconclusa das Naturezas vivas,

onde había tamén bidueiras, cabalos, garzas,

postes telefónicos, máquinas de coser,

e o par de botas do pai,

que andaba os camiños de lobo

para sandar electrodomésticos

e orientar as antenas

dos primeiros televisores.


A desaparición da neve, 2009

Manuel Rivas


HISTÒRIA DE L’ART

A Antón Mouzo

El veig en el dia més ferest

després del diluvi.

El riu Pequeno va sortir de la toponímia,

desbordà lleres i ribes,

tornà als prats i a les jonqueres,

a les llacunes dessecades,

a la memòria espoliada de l’aigua.

La riuada entrà a l’estudi del pintor

a la recerca de paisatges,

de tota aquella matèria desperta,

somniadora.

Allà estava ell, enfrontat a la turba,

custodi de totes les avantguardes,

volcànic, plutònic, anàtid,

obsidiànic, astrogràfic, ginkgòfit,

amfibi.

Antón lluità contra el naufragi,

salvà els quadres de l’enfonsament.

I després els curà d’un en un.

Els ofegats, els enfangats, els amputats.

El seus estudi era un hospital de campanya.

Tenia unes mans petites, àgils i sinceres,

d’infermera de prematurs.

Volia que els seus quadres fossin feliços.

O més aviat,

Portadors d’una saudade desposseïda

de tristesa.

Potser per això el primer que va adobar

foren les cordes dels violins

de la sèrie inacabada de les Natures vives,

on hi havia també bedolls, cavalls, garses,

pals telefònics, màquines de cosir,

el parell de botes del pare,

que anava pels camins del llop

per guarir electrodomèstics

i orientar les antenes

dels primers televisors.


La desaparició de la neu, 2009

Manuel Rivas