dijous, 15 d’octubre del 2009

El millor dinar

Dissabte vaig rebre una trucada d’un bon amic, el J. És d’aquelles persones imantades, que dic jo, perquè sempre es troben amb algú. Doncs em va dir que si m’anava bé, dimarts podríem quedar per dinar amb una persona que feia molts i molts anys que no veia. Li vaig dir que em donés alguna pista i no va caldre estirar gaire la corda per què em digués que es tractava de l’A. Després, un petit sotrac.

En penjar l’aparell, vaig recordar l’A. més de vint anys enrere, just la darrera vegada que la vaig veure. Era d’aquelles noies que ho tenien tot: bonica, intel·ligent i de tracte afable. Com seria ara? Hauria canviat gaire?

A la trobada s’hi afegí el M., un altre bon amic. El J., el M. i jo ens veiem sovint, potser un parell o tres cops l’any. Però l’A. no l’havíem vist mai més després de l’escola i, és clar, per nosaltres era el gran atractiu i la gran incògnita..

El dimarts, ens vam trobar els tres nois primer, no amb cap pretensió, sinó per ordre d’arribada. Jo vaig ser el primer en ser-hi i cada vegada que mirava la boca del metro i en sortia un noia em preguntava si seria l’A. Aparegué el J. i tot seguit el M., només faltava ella.

Al xamfrà del davant el J. la va reconèixer. Vam anar els tres al seu encontre i les abraçades i petons van anar precedits de somriures sincers. Mentre anàvem al restaurant l’A. ens va dir que no havíem canviat, que seguíem igual. El savoir faire de les dones i l’elecció de la paraula justa en el moment precís ja van advertir-me de quina A. se’ns presentava.

Tot dinant, ens vam posar al dia, i el que més em va cridar l’atenció és que l’A. es va obrir fins al punt de revelar-nos experiències vitals d’un passat recent que segurament jo m’hagués guardat al meu interior. Vaig sentir en aquell instant que realment estàvem entre amics de tota la vida i que només havien passat una vintena d’anys sense veure’ns. Els episodis i les anècdotes s’entrellaçaven a mesura que arribaven als nostres records com un impacte sobtat. Una cosa portava a l’altra i l’aparició d’amics comuns ens feien preguntar-nos per les seves vides, algunes més properes i d’altres totalment oblidades, fins al punt que en ocasions ja no recordàvem els seus noms; bé el J. ho recorda tot de tothom.

Si alguna cosa caracteritza el M. és per ser molt calculador i previsor. Sol programar molt bé les situacions i treure’n el màxim profit. En un dia com aquell no podia ser d’una altra manera. En un punt del dinar va treure una màquina de fotos i, gràcies a ell, vam immortalitzar una jornada que, personalment, la considero intensa i plena de sentiment.

En l’hora del comiat, les abraçades i els petons van repetir l’escena un parell d’hores abans viscuda, amb la diferència que un buit s’instal·lava en algun lloc de mi.

Mentre s’allunyaven carrer avall, em vaig adonar que aquella trobada havia estat més important del que em pensava. Era com tornar al passat des d’una perspectiva actual, amb les mateixes persones redibuixades d’adults en un llibre la portada del qual les figures eren les d’uns adolescents.

L’A. segueix sent la noia bonica, intel·ligent i de tracte afable. Ara també la intueixo segura de sí mateixa, decidida i una mare sensacional. El M. treballa a uns 20 km. de Barcelona i em va dir que hi havia persones per les quals pagava la pena fer l’esforç de desplaçar-se. Hi estic totalment d’acord.