Va per tu, Maria.

Va per tu, Maria. Perquè hi arribàrem els que poguérem, però allí hi vam anar a raure. Primers moments d'expectació, de salutacions, de veure els que no assistiren a l'anterior cita. Bé es cert que aquesta vegada no vam ser tants com l'altra, però jo ho miro des d'un altre punt de vista, van venir tres de nous. Ups! Nous? Semblo un passerell, amb la quantitat d'anys que fa que ens coneixem...

Va per tu, Maria. Perquè la taula pren el caliu que mereix per a l'ocasió. Davant la correcció del menjar, més aviat modest aquest cop, la salsa la posàreu vosaltres. Ai, clar, vosaltres, vull dir les dones. Guaiteu la Cris com no para de garlar, de moure's, tot un nervi que contagia electricitat, bon rotllo i alegria. I l'Helena que explica que a Austràlia no hi va veure cap cangur, però sí que recorda cosetes del passat que pocs sabien... ehem. I tu, Maria, que ets com la moderadora del gran debat, sempre amb la paraula apropiada per enllaçar les temàtiques i arrencar el somriure que, per cert, gens costa d'extraure-nos-el. I és clar, l'Ana, com les núvies, es fa pregar i arriba a última hora, ep, això sí, a temps.

Va per tu Maria. Perquè acabat el primer round passàrem a la platea, vull dir al Pub, i encetares una moda que havia de perllongar la tarda: els batuts de pinya. I es veu que van tenir èxit perquè s'hi apuntaren ràpid. I ves per on que me n'adono que n'hi ha un que em fa patir... tanta coca-cola no deu ser bona, però el Rafa hi està enganxat. Tan jove! I en un moment, o a mi m'ho va semblar, uns que desapareixen i altres que arriben. Segur que van coincidir, tot i que no em feu dir com va anar la cosa perquè el perjudici neuronal començava. El meu vull dir. El fet és que el Marc -quina bèstia de tio, fer-se 20 km just abans de quedar- ja no hi era, i el Pic (eheheh) va i es deixa les ulleres de sol. I arriba l'Enric i més tard el Chus... mmm, vaja un engrescador. Amb l'Enric, això ho dic en veu baixa, parlem de política, però no gaire, simplement el just per renegar una mica que tant de somriure cal dosificar-lo.

Va per tu, Maria. Perquè em trastoques els pensaments tot i la sedació del llúpol fermentat. Em parles d'escrits, de costums quotidians que m'involucren i fas renéixer una necessitat una mica adormida, i aquí estic jo, i tu llegint, espero. Que sàpigues que la necessitat aquesta és com el temps, però de vegades no tens coses a dir, o sí, però no saps com dir-les, vols que siguin d'una manera i et surt un bunyol, i s'acaba deixant-ho córrer, pensant que demà serà un altre dia, i demà penses el mateix.. fins que ja fa un mes, i potser dos.

Va per tu Maria. Perquè tant de líquid precisa de sòlid i decidim anar a la Rambla del Raval a fer un Dürum. Sí, i el Rafa també, era bo, eh? El camí és sinuós perquè l'Ana agafa les rendes i jo al darrera (una altra vegada?, penso). Fem un parell d'intents i finalment acabem en l'interior de la Capadòcia, vaja un turc. Fa calor, ja no sé si és la temperatura o les meves cèl·lules que ja no saben com estar-s'hi. Les converses ja em sonen llunyanes. Malgrat tot parlo amb tu, Maria, i em reconforta el teu diàleg. Me n'adono que tots mengeu pites, i jo l'únic que fa un dürum. La Cris té seriosos problemes per afrontar una envestida al seu entrepà, no sap per on començar, i el que és més greu, un cop començat no sap com seguir. Crec recordar, i no hi posaria la mà al foc, que s'enduen el sopar de la Cris i encara no s'ha menjat la meitat.

Va per tu, Maria. Perquè el martelleig s'instal·la definitivament al meu cervell. Cada cop és més intens. Ja penso en una retirada, però el Jordi, galant com sempre, no vol deixar quatre belles senyoretes que acabin soles la festa. Decideix unir-se al Chus... i arrossegar-me a mi. A partir d'aquí tinc poc a dir. Ah, si! Hi ha una foto que ho defineix tot i que afortunadament no la tinc. És trist ser un blanc tan fàcil en el PipaClub.

Va per tu, Maria. Perquè arriba l'hora de “fins la propera” i encara estàs allí, com tots els que hi érem. El comiat va ser tranquil, sense emocions com l'anterior trobada, almenys per mi. I és que sé que ja hi ha data per la propera. Aquesta vegada, però, no espero que siguem 20, ni tan sols 15. Simplement serem els que arribem, com avui, com ahir, com sempre.

Va per tu, Maria. Perquè... moltes gràcies.