dilluns, 29 d’octubre de 2007

La calma

Cap de setmana mogut. Quan les criatures acaben a urgències prepara’t. Febre que no baixa, tos, crisis... i nervis, molts nervis. L’angúnia de no saber què fer és dels pitjors estímuls que fan reaccionar el cos. I la reacció és múltiple, suor, tics, irascibilitat, por, molta por. I un dia, i un altre, i torna-hi. Tantes vegades a urgències i tantes vegades cap a casa, que no passa res, que tot és normal i que no ens amoïnem. Com volen que no ens preocupem amb febres superiors als 39º que no redueixen ni els antitèrmics ni res! Com volen que no ens amoïnem si una nena que és pur nervi, moguda com un llampec, està ajaguda, plana, queixosa i amb unes ulleres que li arriben als peus!

I sí, finalment, després de la tempesta ve la calma, encara que hagin passat quatre dies. Ara, però, de moment la calma és continguda. Encara no les tenim totes, així que aquest crit d’alliberament tensional el faré ben fluixet no fos cas que vingués un altre núvol ben negre.


Tempesta de mar, 1842
William Turner