Enrere queden aquells temps de glòria en què fórem respectats i adorats com a Déus. Qui ho havia de dir que vassalls de temps futurs ens havien de despullar i mostrar com a esparracs, profanant no tan sols els nostres cossos sinó la nostra dignitat.
Més haguera valgut romandre en la foscor in eternum, i que només es conegués de nosaltres les gestes i les accions que narraren els nostres coetanis, per a bé o per a mal, sobredimensionades com corresponia a l’època i a la llegenda.
Com ens miraran a partir d’ara els curiosos de la història, de l’art? Amb fàstic, amb por, sense respecte, amb la indiferència que nosaltres tractàvem la resta de mortals? No, no és el nostre lloc, en absolut. O sí. Potser la balança equilibra les desmesures de la vida pretèrita.
Prefereixo veure't tal i com se t'ha de recordar. Sempre teva,
Hatshepsut, la reina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada