Al metro (II) - Surrealisme

Rendit per la feina i la poca son, m’assec en un dels vagons de la Línia 1. Començo a llegir fins que me n’adono que he de rellegir el mateix paràgraf tres cops. Guardo el llibre a la bossa i em deixo anar al lleuger sacseig del tren, dolç somnífer. A la següent parada ja tinc company de seient, un home gran que sembla que no hi hagi de caber. Amb el seu volum és inevitable no envair terreny aliè, però no li tinc en compte. Em vaig adormint i despertant a mesura que el cap perd l’equilibri i se’m precipita cap endavant, al costat o on sigui.

Unes quantes parades després, noto un alliberament que em fa obrir els ulls, potser no dormia, però així també es descansa. El volum seu just davant meu, car ara tenim els quatre seients per tots dos. Li ho agraeixo. Ara que el veig millor penso que porta uns texans, unes bambes i la part de dalt d’un xandall. També constato que porta barba de tres dies... tanco els ulls...

Els obro... ep! Què passa! El volum m’està mirant fixament, semiincorporat. El mal parit m’ha espantat, és borni el molt cabró. No cal dir que la son ha baixat abans d’arribar a la parada, mentre veig els moviments previs a l’inici d’una conversa. Ai, ai, ai... penso.

-Eh, perdona, esoh zapatoh que lleva tieneng algúnnnombre?
-??
-!!
- Se refiere a alguna tipología, como mocasín, por ejemplo?
- Sí, bueno, si tieneng unnnombre, sabeh?
- No, que yo sepa, simplemente... zapato – ves per on la obvietat que acabava de sortir de la meva boca. M’estava posant al nivell.
- Ej que molang, llevo un rato mirándoloh y songgguapoh. Así que voy a cualquier zapatería y loh pido y yastá, no?
- Bueno, supongo, de este tipo hay muchos modelos.
- Vale, graciah, eh! Muy amable.
- No, de nada, de nada.

Somric, no se me’n va en tot el trajecte. El miro, em mira. És ben borni, el cabró, quin ensurt. I quines ulleres de Freixenet que porta. Somric, no se me’n va. El miro, em mira. S’aixeca, em dóna la mà:

- Muchah graciah. Si un dia me ve por Berviche seguro que loh llevo. Graciah, eh!
- De nada, ya me fijaré.

Somric mentre m’envolta un núvol de surrealisme.

Sabates de pols de Diamants, 1980
Andy Warhol