Abans de res voldria advertir que més avall us trobareu amb una fotografia impactant, que podria fins i tot ferir la sensibilitat d’algunes persones. Correspon a un autoretrat d’en David Nebreda, personatge que he descobert recentment i que no m’ha deixat en absolut indiferent. Com no!
Com dic, no coneixia res d’aquesta persona. En observar les seves fotografies em pregunto fins a quin punt una malaltia pot despertat la creativitat i en quina mesura.
En Nebreda és un malalt esquizofrènic que fa més de vint anys viu en la seva habitació sense sortir-ne per a res. No es relaciona amb el món exterior i, evidentment, no segueix cap tractament que li permeti desenvolupar una vida normal. Què és una vida normal? Potser si el traiem de la seva habitació el privarem de la seva vida normal. És clar, tot és relatiu.
El seu cos és el camp d’experimentació, al qual infligeix tota mena de profanacions. Si ens n’adonéssim que algú maltracta una altra persona ràpidament posaríem en marxa el motor que endega el nostre joc de morals. Però en aquest cas, quan qui mutila, qui s’omple de la pròpia defecació, qui es crema, etc, és un mateix... Com obrar? Què pensar? Fins a quin punt cal ser permissiu en actituds que ballen en el prim fil que separa la vida i la mort?
Preguntes, reflexions, respostes a estímuls demolidors, bellesa en la lletjor, culte a la decadència. Tot val. I Nebreda ho explota fins al límit de les seves possibilitats.
Com dic, no coneixia res d’aquesta persona. En observar les seves fotografies em pregunto fins a quin punt una malaltia pot despertat la creativitat i en quina mesura.
En Nebreda és un malalt esquizofrènic que fa més de vint anys viu en la seva habitació sense sortir-ne per a res. No es relaciona amb el món exterior i, evidentment, no segueix cap tractament que li permeti desenvolupar una vida normal. Què és una vida normal? Potser si el traiem de la seva habitació el privarem de la seva vida normal. És clar, tot és relatiu.
El seu cos és el camp d’experimentació, al qual infligeix tota mena de profanacions. Si ens n’adonéssim que algú maltracta una altra persona ràpidament posaríem en marxa el motor que endega el nostre joc de morals. Però en aquest cas, quan qui mutila, qui s’omple de la pròpia defecació, qui es crema, etc, és un mateix... Com obrar? Què pensar? Fins a quin punt cal ser permissiu en actituds que ballen en el prim fil que separa la vida i la mort?
Preguntes, reflexions, respostes a estímuls demolidors, bellesa en la lletjor, culte a la decadència. Tot val. I Nebreda ho explota fins al límit de les seves possibilitats.
Autoretrat
2 comentaris:
impressionant.
A vegades la lletjor ens captiva tant o més que la bellesa.
En aquests mateixos termes es pronunciava Zoran Music.
Publica un comentari a l'entrada