Zoran Music

Em disposo a comentar la visita que vaig fer dijous passat a l’exposició de Zoran Music a la Pedrera. De fons, a la TV, la remor dels resultats de les eleccions em distrauen cada vegada que vull filar una frase. Es confirmen els pitjors auguris per al catalanisme d’esquerres, clar que no compto entre aquests els del PSC-PSOE. Suposo que s’ho han guanyat a pols, però també els altres que tan reeixits surten. Negror i a passar pel tub.

Però tot això són foteses si ho comparem amb el que hi ha darrera de l’obra de l’eslovè Zoran Music. Diguem que qualitativament no ha despertat en mi cap sensació de sorpresa. En canvi, la seva denúncia convertida en una poètica de la mort, ha copsat de ple la meva atenció fins aconseguir eriçar-me el bell del cos.

Ignoraré per complert la seva primera etapa, no és la que m’interessa. En el que vull incidir és en el ressorgiment, com ell ho diu, dels records una vegada ja està establert a Venècia. Records de les vivències de l’horror, de la quotidianitat al costat de la mort en el camp de concentració nazi de Dachau. Aquests episodis triguen en manifestar-se uns quants anys, just quan es concentra a representar uns paisatges dels voltants de Siena i de l’Úmbria. Són muntanyes blanques, turons sense vegetació amb esquerdes que baixen pel caprici de l’aigua i que dibuixen línies verticals que segmenten la superfície per descobrir-hi, al seu imaginari, les siluetes dels cossos sense vida que s’amuntegaven en piles en aquells camps d’ingrat record.

És a partir d’aquí que recupera, als anys 70, aquesta poètica de la mort. Només el fràgil vestit de la pell impedeix que els ossos apareguin barrejats entre els cossos, els uns amb els altres, tots amb el mateix semblant cadavèric que taques fosques sobre fons blanquinós es basten per representar uns caps ja sense vida.

I el dits! Llargs i encorbats, s’arrengleren paral·lelament fins dibuixar els contorn de mans inertes, grotescament deformades per l’extrema debilitat en la que deriva la manca contínua d’aliment.

I tot això amanit amb el documental “Silenci”. Les imatges transcorren en el taller de l’artista acompanyat d’un interlocutor. No obstant, les paraules sorgeixen des d’una veu en off que se superposa a la imatge. L’efecte és cercar més transcendència en les reflexions per entendre l’estat filosòfic al qual arriba a través de l’obra, si bé l’obra presenta prou motius per copsar una profunda reflexió sobre la bellesa de la mort com a tema únic.

Sèrie No som els últims, 1970

Zoran Music