diumenge, 30 de març de 2008

La carretera

Dues van ser les persones que em van recomanar aquest llibre, sobretot una d’elles, i amb quina èmfasi! Ara ho entenc.

Cormac McCarthy m’ha donat una bufetada, i de les bones. Des que vaig llegir la primera pàgina fins que vaig tancar el llibre he tingut l’ai al cor des del primer moment. No m’ha abandonat en cap instant, ni tan sols quan semblava que hi havia una petita treva en el terrible dia a dia dels seus protagonistes: un pare i un nen.

No pensava jo que la supervivència de l’ésser humà sota qualsevol escenari, per més terrible i extrem que fos, es podria representar de la forma que McCarthy descriu. Quin interès pot haver-hi en perllongar el patiment fins a límits incalculables només en pensar que potser, i només potser, pot haver-hi una petitíssima llum d’esperança en un túnel el qual, segurament, encara s’ha de trobar?

M’he preguntat si més valia no haver-lo llegit. És com aquelles coses que vols saber per poder-les evitar, en canvi, no està en les teves mans el poder evitar-ho. Encara no ho sé.