El dia de la vergonya

Avui reprodueixo un text que vaig escriure fa dos anys. És una ferida que encara sagna, i no serà de les que es guareixen de seguida, si és que realment s'arriba a curar algun dia. Resava així:

<<Ahir va ser el dia de la vergonya, i no em refereixo a l’exhibició de les Fuerzas Armadas, no. És quelcom més transcendent. En les personalitats que es van formant en cadascú de nosaltres es van establint uns valors pels quals s’intenten regir les accions de la nostra vida, valors que ben sovint esdevenen principis inqüestionables que, a poc a poc, van caient perquè res és del tot blanc ni del tot negre. N’hi ha, però, que resten allà, inamovibles, segurs, poderosos, infranquejables. I un dia, un terratrèmol sacseja les bases i els pilars més robusts per fer venir a terra tot l’esforç i la convicció enmig d’una gran polseguera.

Ahir n’aterrà un de ben gros. Matisaré que segueixo pensant el mateix, és clar, que de res serveix davant la força de la tradició i la desesperació que produeix nedar contracorrent, aliades per derrotar i trasbalsar un esperit rebel ferit amb la daga enverinada de la feblesa. Ni converses, ni arguments fortament lògics, crec, ni la raó. S’ha imposat la fe, l’engany, la hipocresia d’una societat encara molt immadura. Que ningú pensi que jo encarno l’eloqüència i la veritat, ara bé, tampoc se m’ha de negar un raonament l’engranatge del qual s’ha anat lubricant amb el nyic-nyoc del dia a dia.

Com deia, el dia de la vergonya ha engolit el que més m’estimo engrossint la basta i cega nòmina de la Gran Mentida. El pitjor de tot és que no he sabut quedar-me encara que només sigui al marge, no, hi he participat activament, embrutant-me en el llot de la infàmia, sense excuses. D’aquí uns anys, uns ulls interrogants em buscaran l’esguard per demanar-me explicacions: pare, per què ho vas permetre? Hi seguirà un llarg silenci...>>

El baptisme dels neòfits, Capella Brancacci (1424 - 1428)
Massacio