Sant Esteve

El nostre calendari està ple de referències a sants i fets religiosos. En aquestes festes es viu la màxima expressió del fet religiós cristià i no tot ha de ser negatiu. L’art, en bona mesura, deu la seva conservació a què les creences espirituals l’han utilitzat des de sempre per donar els seus missatges al poble. Poques són les obres civils antigues que romanen fins avui, sempre molt més susceptibles de renovar-se a noves formes de fer i a les modes imperants que fan oscil•lar els cànons estètics de les diferents èpoques de la nostra història.
No vull pas dir que aquestes modes i innovacions tècniques no es facin ressentir en el món de l’art, no. Simplement, que una obra de caràcter religiós costa més de destruir i, en part, per això ens arriben força mostres d’altres èpoques, com la que avui us presento i que podeu contemplar al MNAC. Correspon a unes pintures de l’església de Sant Joan de Boí, romàniques del segle XII, i el tema que es narra, aprofitant que avui és la festivitat de Sant Esteve, és la lapidació d’aquest sant.
L’obra s’atribueix al taller del Mestre de Boí que caracteritza les seves figures per la rodonesa de la panxa, tot i que a mi el que més em crida l’atenció és la mà de Déu. El martiri de Sant Esteve consistí en morir lapidat, i aquí s’observa clarament com els lletjos botxins li llencen tantes pedres com sigui necessari per acabar amb la seva vida. I Déu hi intervé, però per què els raigs que surten de la seva mà no poden indicar un altre pedrot adreçat al tal Esteve? Per què Déu no s’ha deixat endur per la pràctica dels altres i, animat per la fressa, s’ha contagiat i ha començat a imitar-los fins a donar-li el toc de gràcia, molt propi de les divinitats, per cert?

Lapidació de Sant Esteve, cap al 1100
Mestre de Boí