divendres, 1 de maig de 2009

Llucia Ramis

M’hi vaig quedar atrapat des del principi. Na Llucia Ramis fa un retrat de la societat catalana dels postadolescents amadurats, és a dir, d’aquella generació que en arribar als trenta troben que han passat els anys i la seva situació dintre el món que els envolta està encara per decidir. I és que, mentre les institucions del país venen una imatge d’una Barcelona moderna, cosmopolita, plena d’oportunitats... la realitat és que la mateixa Barcelona empeny els que l’han viscuda i estimada des de sempre fora dels seus límits.

Les dures condicions laborals i l’especulació urbanística afloren en una novel·la escrita en primera persona, com no podia ser d’una altra manera, perquè l’autora ho viu massa en la pell com per deixar que el fil el vagi guiant una altra agulla.

Un llenguatge planer, sense pretensions, clar i directe, fan que es tiri per terra el vell i massa gastat argument de què el català és una llengua carrinclona. És potser perquè els escriptors que més publiquen no representen el canvi generacional continu que s’esdevé en tot moment històric. Falta frescor literari, crítica, nous valors... I és precisament el que he trobat en aquesta novel·la, endolcida, a més, per l’acaronament mallorquí d’una escriptora que posa el dit a la nafra d’un malalt que es vesteix, justament, per amagar i ignorar les immundícies que va conreant.

A més, coincideixo amb ella en moltes coses, però sobretot en una... Diu així:

Vaig fins a la plaça del Macba, on uns dominicans aprenen a ballar fent cabrioles a les escales, i on volen els skates; les terrasses de l'Horiginal i del bar del costat també són plenes de gent. Seguesc caminant fins a l'Almirall, i hi entr. Al sostre, dos ventiladors més ornamentals que útils es queixen mentre volten pesadament. A les parets s'acumulen objectes de navegació, falsos fanals d'oli, un escafandre. Deman una MORITZ i m'assec en un dels bancs que hi ha al fons del local desitjant no trobar ningú conegut. Faig un cop d'ull al voltant, i no, no conec ningú. Aleshores encenc el penúltim cigarret, i faig un glop a la cervesa...


5 comentaris:

Adela ha dit...

Podria llegir-m'ho per fer memòria i comparar amb la meva dècada...No ens enganyis, les tres noies de la portada van influir...Per cert, quantes vegades he desitjat no trobar-me a ningú conegut!

Belart ha dit...

Cert, la portada és destacable, com tota la novel·la...

Puigmalet ha dit...

Això de la Moritz et passa perquè no t'han presentat la Rosita, que és de Tarragona i està però que molt bona.

M'he sentit identificat amb això de la literatura 'carrinclona', hehe. Justament avui he acabat 'L'últim home que parlava català'. Es llegeix molt ràpid i no és tan elegíac com semblaria pel títol, la veritat. Ah, però la portada és d'allò més insulsa.

Belart ha dit...

Haurem de conèixer la tal Rosita, i tant!
Quant a l'obra del Casajuana, tinc la intenció de llegir-la, però no està entre les prioritats. Potser una opinió teva em fa canviar d'idea...

Puigmalet ha dit...

La meva opinió és que és un bon entreteniment, però no arriba gaire més enllà. Parla del setge immobiliari, de les relacions de parella i de com escriure llibres (potser la part més interessant).
També fa una mica de sociolingüística sobre la desaparició del català.
Un còctel estrany, eh? M'ha emprenyat trobar-hi moltes errades ortogràfiques. Tot un premi Ramon Llull...