I així va ser com dimarts, entaulats en un bon restaurant, s’assentaren les bases d’aquest projecte que ben aviat veurem néixer... però ja en parlaré d’això, ara no toca, que diu aquell.
El veritable motiu d’aquest escrit té a veure amb el passat, reviscut aquella nit. No sé si en Dani estarà d’acord, potser opina que no n’hi ha per tant, però jo crec que ell i jo compartim més coses que no solament l’afició malaltissa per un joc de taula concret. Per començar som bons cervesers, i això ja dóna un plus de sintonia entre dues persones. És bonic comprovar com davant teu s’asseu algú que demana un Moritz, i no pas una cervesa. He de confessar que aquella nit, mentre esperàvem l’arribada dels altres comensals, ens vam demanar unes cerveses, i l’aparició d’en Dani amb la distinció de la Moritz em va fer pensar que aquell era un home com cal.
Mentre sopàvem, debatíem, alçàvem la veu, rèiem, queixalàvem, bevíem, escoltàvem... Tot d’una, en Dani treu els estris que havia d’emprar per practicar l’ars magna i, automàticament, deixo de prestar atenció a la conversa per mostrar-me totalment absort amb l’activitat que preparava el meu amic. Anys enrera jo també ho feia i, amb aquesta excusa, li vaig demanar si us plau que m’ho deixés intentar a mi. Com és tot un cavaller, no sols no s’hi va oposar sinó que m’hi va animar.
Els dits matussers fruit de la poca pràctica i el neguit del novell es barrejaren i s’aliaren per plasmar que altres temps foren millors. No obstant, potser podria considerar-se una conducta apresa, els procediments per elaborar el producte final van ser més o menys correctes i, a la fi, vaig poder ficar-me’l a la boca i, una vegada encès, fer-hi la primera calada.
Dimarts va ser una cigarreta, com en altres temps, amb la petita diferència que abans solíem adulterar-la... ves que us he de dir! D’allò sempre n’havia dit l’ars magna. I aquesta nit memorable, i gràcies a en Dani, la vaig tornar a practicar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada