dimecres, 22 de juliol de 2009

Objecte de culte

En l’adolescència mai hi vaig parar esment. Veia com la resta d’exemplars de la meva espècie es fixaven en aquest tipus de coses, però a mi mai em van interessar. Fins i tot diria que tothom n’arribà a tenir alguna, tots menys jo, vull dir. I no em sabia greu, no, en absolut, perquè no em cridava l’atenció, jo estava per altres coses, per dir-ho així.
Ja quasi arribant als quaranta, si més no a prop, em ve l’estímul que no vaig tenir en el seu moment, potser mogut per la necessitat. Per circumstàncies de la vida, ara em veig amb l’obligació de recórrer a aquest objecte que en altre temps vaig ignorar. I vet aquí com canvien les coses. Mai no heu tingut una cosa a l’abast durant molt de temps i, de sobte, es crea una necessitat que no esperàveu i ja no podeu estar sense aquesta cosa?
Doncs ara resulta que m’he obsedit i he convertit la necessitat en caprici. És a dir, un objecte que necessito l’he assimilat, l’he comparat, l’he adequat a les meves possibilitats i, finalment, l’he escollit. I reconec que no és l’elecció més pràctica, però sí la que més m’agrada.
Sense més preàmbuls us presento la meva nova dèria.




Avui l'he vist i ja no puc viure sense ella. Ara només falta aprendre a portar-la!

2 comentaris:

Joan Cinca ha dit...

Enhorabona! Em sembla un bon recurs (per transitar pel Baix Llobregat, potser?). A efectes pràctics és interessant i un bona elecció. Jo, com tu dius, tampoc me les he mirades mai. Les entenc com a mitjà de transport, conduïdes amb seny; però no les suporto quan en suposades competicions esportives erosionen els camins de muntanya...
Me n'alegro!

Anònim ha dit...

molt bé marres, ara utilitza allò amb el que omples el casc per portar-la a bon port. No corris gaire cowboy.