dissabte, 4 de juliol de 2009

Una cursa d'obstacles

Després d’un període, més que merescut, de vacances, retorno a la normalitat. Es pot dir que he satisfet un dels meus desigs dels darrers anys: conèixer Sicília. I no tot han estat flors i violes...

Per començar, gairebé no volem. A corre-cuita i abans de les set del matí, vam haver-li de fer un passaport. Ja veieu un pare desesperat buscant un fotomatón a la terminal A de l’aeroport del Prat, agafant la nena a pols per què els ulls li arribin a l’alçada correcta i no surtin els meus braços; la mare amb la policia agilitzant paperassa; i els amics creuant els dits per podem embarcar tots plegats. Finalment vam volar.

En aterrar a Palermo recollim les maletes i anem a buscar el cotxe que, des de casa, vam llogar via internet. El J. es va encarregar de fer la reserva i, jo amb ell, ens dirigim a l’oficina per enllestir el contracte quan... la cartera?... me l’han fotut, diu el J. Efectivament, ja no hi havia cartera ni documentació, ni diners ni targeta de crèdit... ni res per a J. En un segon es va convertir en un “sense papers”. Per segona vegada, em vaig presentar a la Polizia, aquesta vegada la italiana. Amb el meu italià d’anar per casa els vaig explicar el que ens havia succeït. Després de recórrer novament tots els moviments que vàrem fer, de mirar en papereres, d’anar a “lost and found” (eufemisme de “si ho has perdut et fots”)... vam fer la corresponent denúncia. Tres hores més tard, el J. tenia un “paper” i l’agència de lloguer de cotxes ens va lliurar el vehicle canviant-ne els titulars. Deu ser que només es refien dels que consten en algun document...

El quart dia de voltar per l’illa, el cotxe ens avisa amb un senyal d’alarma que no seguim conduint per una incidència amb els frens. Menys mal que a la casa rural que estàvem allotjats, es van moure amb destresa perquè l’agència de lloguer ja ens la volia fotre. Encara que amb mig dia de retard, cap a mitja tarda tornàvem a tenir un cotxe nou. Aquesta casa d’agroturisme es diu Al LagoVerde, i mereix un post especial que en breu li dedicaré.

El dia que marxem d’aquesta casa salten les llàgrimes d’alguns de nosaltres. És molt fort l’arrelament i la calor que vam experimentar amb aquesta família, mai ens havia passat. Hem anat a força llocs, però en la vida havíem tingut un tracte com aquest ni ens havien fet tan seus. Espectacular.

Ben al contrari de la nova casa on anem a raure. Per internet es veia preciosa i confortable, però en la realitat... buf! Les propietàries ens reben amb fredor, ens expliquen les quatre coses principals i cobren per avançat, com es dictaminava en l’acord. Comencem a investigar i descobrim mancances, falta d’higiene, articles de roba d’altres persones penjats en armaris que ves a saber. Les nostres cares reflecteixen l’abatiment, un cop massa dur en aquelles alçades i a aquelles hores. Resolem trucar a les senyores estirades i intentar negociar que ens retornin els diners sense aspirar a la fiança que ja havíem pagat. Ningú hi confia, però és l’únic que podem fer. Com que sóc el que parloteja l’italià em toca a mi entendre’m amb elles. L’ambient és tens i les faccions de les cares són tibants. Argumentem uns i altes i, sense acabar-nos-ho de creure, ens retornen la pasta. A canvi, volen que marxem en aquell precís instant. Amb les meves arts seductores per naturalesa (o per pena), aconseguim quedar-nos aquella nit perquè ja és molt tard i l’endemà fotem el camp tan aviat com podem. Ben mirat, no hem perdut res.

Tretze dies han passat des d’aquell primer entrebanc a l’aeroport. Ha estat com una cursa d’obstacles que hem anat salvant un a un, dels quals només podem dir que ens n’hem sortit satisfactòriament. L’altra cara de la moneda han estat la gent, l’illa, el menjar, l’art... Ja en parlaré en els propers dies.

Vista de la costa des d'Erice


Com en la imatge, l'amenaça de la tempesta no podrà desfer mai la bellesa del paisatge i de la seva gent.

3 comentaris:

Puigmalet ha dit...

Prenc nota de les teves indicacions, d'aquestes i de les que publicaràs en el futur. Pensàvem anar-hi enguany (després del Nàpols magnífic de l'any passat) però crec que ho ajornarem.

Salut i lletres!

Belart ha dit...

Que no sigui pel que jo he viscut. Sicília és magnífica, no us la perdeu.

Puigmalet ha dit...

Es fa saber que el proper diumenge dia dotze de juliol arRIBA el cinquantenari de la mort d’aquell qui es va preguntar “¿D'on venim, que no fos tornada? / Com una absurda enamorada, / la vida ens fa plorar el passat. / ¿On tornem, que no fos naixença? / Vivim de mort, i no ens és grat; / morim d'amor, i no s'hi pensa”. Queda notificat a efectes d’algun possible apunt commemoratiu.