A mitjans del passat mes, com cada matí a dos quarts de set, em vaig preparar el cafè i, mentre anava preparant-me la tassa i les galetes, vaig engegar la TV. Coincidí que es feien ressò de l’acte que havia tingut lloc a l’Auditori la nit passada amb el lema “Mou-te pels quiets”, una gala benèfica per als nens “quiets” apadrinada pel Màrius Serra. Coneguda la situació familiar amb el seu fill Llullu recentment descrita en el llibre Quiet, en el reportatge del TN apareixia gent anònima que també viuen experiències similars a casa seva.
De sobte, els ulls se’m van posar com a plats! Una mare donava testimoni del seu cas amb el seu fill al costat. La vaig reconèixer malgrat que feia anys que no la veia. El seu marit, un bon amic de la infantesa, havia anat al col·legi amb mi i després encara ens vam seguir veient durant una pila d’anys. A poc a poc, la vida i els diferents camins ens van anar separant fins al punt de perdre el contacte gairebé de forma total.
Però ella allà estava amb l’A. Els rètols dels noms i dels cognoms confirmaren la identitat dels reconeguts. No sé si el fet d’haver nascut el seu fill va provocar aquest distanciament, si més no potser l’agreujà. Segurament.
Ara ja sé què em toca. Deixaré passar les vacances i intentaré retrobar una amistat que, diguem-ho així, es va prendre un parèntesi.
Gràcies Màrius, una altra vegada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada