dilluns, 30 de novembre de 2009

Final de trajecte

Aquest cap de setmana he decidit baixar-me d’un tren que m’ha portat a moltes satisfaccions. Espero que segueixi en marxa molt de temps i que els èxits que ha anat acumulant en els darrers temps només facin que augmentar. No obstant, per circumstàncies diverses, per mi ha arribat el trajecte final.

Enrere quedaran vivències inoblidables de les que només en recordo les positives, la gran majoria. Ja podria ser el canvi climàtic, o ves a saber quin altre fenomen, que ha instal·lat sobre el tren un gran núvol el qual sempre amenaça tempesta. Almenys és com jo ho pressento. A més, tinc la sensació que per molt que s’intenti dissipar el temporal, sempre hi ha una espurna que torna a activar el mal temps. És com si es tornessin a repetir situacions similars però totes diferents, al mateix temps. I darrerament sempre m’hi trobava com a agent actiu.

Entre la comoditat, el dol i el tantsemefotisme, he pres una decisió radical, i no sembla que de la millor de les maneres. No importa, i el fet era inevitable. A mesura que mirava per la finestra en busca del sol que fes passar el mal temps, sempre hi havia un núvol tant o més negre que l'anterior, el que passa és que no volia advertir-lo.

Les situacions es poden eternitzar, millorar o empitjorar. Per no caure ni en la primera ni en la darrera, no he tingut la paciència d’esperar a veure si arriba la segona.

2 comentaris:

Puigmalet ha dit...

És dolorós prendre aquestes decisions, però les teves raons tindràs. Que les ganes de jugar, amb les lletres i amb la vida, no se t'acabin mai, company.

Belart ha dit...

I tant! De ganes en tinc, d'això en pots estar ben segur. Ja farem, tampoc és una cosa de gravetat, tot plegat.