divendres, 13 de novembre de 2009

Gravats

De les tardes frescotes m’agrada passejar-ne els carrers de la vila. No hi ha una ruta definida, només deixar anar els peus allà on els guia la curiositat de la testa. Topar amb la sorpresa ni es desitja ni es deixa de buscar, simplement passa que de vegades t’hi trobes allà.

Abans d’arribar a l’Ajuntament veig que a la Sala d'exposicions Ca n'Ametller el Cercle Artístic de Molins de Rei celebra 10 anys amb una exposició conjunta. Tres sales plenes de quadres de diferents factures, fotografies i alguna escultura. Em criden l’atenció una Pedrera i una barca en l’apartat de pintura, i un nen que xucla del pit de la mare en una fotografia feta a Etiòpia. De les escultures ressalto les Flores de Lata.

En una quarta sala hi ha les parets plenes de gravats i el que em crida l’atenció per sobre de totes les coses: un petit taller improvisat on l’artista/artesà estampa els seus gravats.

El Josep Maria Pubill és fill de Molins, com ho fou el seu avi. Tot xerrant m’explica les tècniques que fa servir, el treball de la gúbia, els colors que empra... però m’escarrasso en què em mostri com es treballa el coure. Una cosa és llegir-ho i una altra que la transmissió del coneixement la faci un mestre. No em pot satisfer del tot perquè els àcids corrosius no són matèria de tenir en aquest indret, però sí que m’ensenya una planxa que està treballant.

A mesura que transcorre la conversa, a la sala va entrant gent. Ell es mostra atent amb la curiositat dels espectadors que, per prudència, no gosen molestar-lo gaire mentre treballa. Entre les anècdotes li formulo una pregunta que em crida l’atenció.

- Mestre, com és que no grava la seva signatura en la mateixa planxa? Segur que hi ha alguna raó, però la desconec.

- En tinc algunes amb la signatura. Però veuràs, la signatura la faig en llapis. El per què és senzill. Si tu agafes un gravat i el portes a una copisteria te’n fan un de clavat, igual igual, sense cap diferència. Si jo el signo amb llapis, és la demostració que és original, perquè es pot esborrar, en canvi, el de la copisteria no, perquè allò no és llapis.

Em convenç, tot i que penso que també es pot falsificar la signatura amb llapis. Al costat de la signatura hi ha el nº de gravat que és de la sèrie total. Per la mostra que té exposada, no fa sèries de més de 200 gravats. Les planxes s’han de destruir, diu, però jo en porto alguna al Museu de Montserrat.

Parlem del dibuix i de la pintura, i de com són els orígens del gravat. Després, encaixem i em comprometo a visitar-lo al Cercle Artístic amb la família. Segur que a la petita li encanta embrutar-se amb els colors...


Plaça de la Creu, Molins de Rei

Josep Maria Pubill