L'enigma

Quanta raó hi ha en què les coses prohibides són les que més desig hi ha de fer-les, només per transgredir el límit imposat.
L’enigma em suggereix aquesta sensació. Potser són els seus elements: les pomes, el fruit prohibit; el pèl roig de la noia, pura temptació encarnada en la femme fatale, i la mirada... Què hi veig en els seus ulls? Interroguen? A mi em desprèn un efecte de pau i tranquil·litat, més que de curiositat. És com si li parlés a la poma i li digués: - mira, de veritat que et menjaria, però no ha arribat el moment. Quan ho decideixi ja ho sabràs, no pateixis... Uf! No sé si amb aquest comentari és per estar més neguitós encara!
I us heu fixat en la mà? Més encara, en l’equilibri dels dits! És impressionant! És un joc de delicadesa, proporció i d’ombres. Ai, les pomes! Una altra vegada, soltes, surant en l’ambient transparent...

L'enigma, 2009
María Chianalino