Pablo Legot

A principis del passat mes ens vam escapar a Sevilla. La nostra estada sobretot va transcórrer pel seu centre històric deambulant per l’estretor dels seus carrers i meravellant-nos per l’exquisida rehabilitació exterior dels seus edificis. En general, vaig trobar una ciutat guapa, com la seva gent. I fins i tot diria que em va sorprendre gratament trobar-me amb tanta gent plena de vida, els carrers enllumenats, els comerços a vessar, això sí, per la tarda. Potser és un costum heretat de l’estiu, en què la passejada sota la llum incandescent es fa insuportable. Ara, a l’hivern, el centre de Sevilla presentava el seu millor aspecte al capvespre també, deixant que siguin els turistes i alguns nadius els que recorrin places i carrers en hores no tan sovintejades.

Entre les canyes, els calamarcets, la pringá i altres tapes de la zona, també hi va haver lloc per a la curiositat històrica i cultural. Però només vull parlar d’una obra, un quadre que vaig descobrir a la Sacristía de los Cálices de la Catedral de Sevilla. Tot just travessar l’entrada per iniciar la visita, de seguida els meus ulls van marxar incontroladament cap a un Sant Jeroni de grans dimensions, diria que més gran que al natural. La imatge que aporto és pèssima, però pot donar una idea del per què de la meva rotunda admiració. Per veure-la amb més qualitat us passo aquest enllaç.

Els qui em coneguin una mica sabran de la meva debilitat per Caravaggio. No sóc un entès en la seva obra, però crec que he vist o estudiat molts caravaggios i potser sabria dir si una obra és seva o no, sempre i quan sigui de les ja descobertes. És a dir, no pretenc enganyar a ningú dient que seria capaç de descobrir un nou quadre de Caravaggio si el veiés, en absolut. Només vull dir que quan vaig veure aquest Sant Jeroni el primer nom que em va venir a la ment va ser el de Michelangelo da Merisi Il Caravaggio, però no per què en fos l’autor, sinó perquè una altra vegada hi veig la seva empremta, la seva herència a la humanitat i a l’art. És a dir, un naturalisme cru que no amaga la lletjor d’un cos vell i dues zones ben diferenciades de llum, el que se n’ha dit el clarobscur, i que també se l’anomena tenebrisme. En qualsevol cas, totes les característiques d’aquest estil que envaeix l’art del segle XVII no el beu de la font principal, sinó segurament d’altres imitadors que, juntament amb ells, no poden deixar de pintar amb la vivacitat d’aquesta nova forma de representació.

El Sant Jeroni de Caravaggio explica per què aquest de Pablo Legot es considera una obra menor. No obstant, un servidor en aquell precís instant sota aquella estança, vaig tornar a notar el gust de l’art en la contemplació d’aquesta quadre. No per menor desmereix l’atenció que avui li vull dedicar, i a més ben merescudament.

Sant Jeroni, circa 1640

Pablo Legot