Perdre els papers

En sortir de casa reprodueixo els gestos que gairebé faig sempre. Mà a la butxaca dels pantalons per tocar les monedes, a les butxaques de la caçadora per assegurar que hi ha les claus de la moto, i a la butxaca interior per trobar el gruix de la cartera... És pla, no hi ha volum. Faig una ullada per l’habitació; aixeco llibres, miro a sota l’escriptori, moc la cadira... res. Canvio d’estança i remiro al dormitori i a l’habitació on juga la nena. A la cuina tampoc...
A la feina, obro el calaix, la porta de l’armari. Vaig al bar on solc esmorzar. Torno a casa després de la feina. Res de res. Des d’internet miro els números del banc i no veig cap anomalia, segueix tot sota mínims... com sempre. Per si un cas, cancel•lo les targetes i penso que el DNI i el carnet de conduir em tocaran els nassos en haver de renovar-los.
D’això ja han passat cinc dies i segueixo sent un “sense papers”. Condueixo i faig vida normal, si pot ser normal que la meva dona em tregui peles i me les passi. És divertit això de pidolar, com quan era xic: mama, dóna’m calés, si us plau...
Aquest cap de setmana no faré despeses i no em caldran diners. No obstant, agafaré el cotxe per moure’m i em podré permetre el luxe de prendre’m un vermutet. Dilluns, la realitat tornarà i hauré de passar pel tub; sóc un número més en aquesta societat, i així ha de ser. Per tant, el meu document identificatiu no trigarà a regenerar-se i, ben mirat, podria aprofitar per renovar el carnet de conduir.
Si la cartera l’he perdut o me l’han fotut... tant és. El resultat, les accions, acaben sent les mateixes. El que no sabien els suposats lladres és que s’han equivocat de víctima. Hauran de fer-se’n amb una altra si volen treure rendiment al temps que hi han emprat.