Al forn del passeig vaig demanar una ensaïmada i un cafè amb llet. La noia que em va atendre va assegurar-me que no quedaven ensaïmades i jo, que n’havia vist dues feia un minut, li vaig posar cara d’interrogant. Quatre paraules van ser suficients per resoldre l’embolic. No eren ensaïmades, sinó pastes alemanyes farcides de crema. Boníssimes, per cert.
Sota l’ombrel·la no hi entrava el sol, bé això no és ben bé així. Resulta que un terç de les radiacions s’escolen i per això surto ben morenot quan vaig a la platja sense que em toqui el sol directament. Hi ha qui em maleeix perquè voldria tenir el meu color i, per més esforç que hi facin, no l’acaben d’agafar. Jo els dic que el que han de fer és estar-se de collonades i protegir-se bé. Aviat cadascú a lo seu, ells a tovallola descoberta i a l’aigua, i jo a tovallola coberta i diari.
A la una, recollim estris de platja i anem a “El cafè del Mar”. Dues gerres de cervesa acompanyen una amanida d’alvocat i gambes, unes croquetes, uns calamars i uns cors de carxofa que arrenquen l’al·leluia...
A Vilanova i la Geltrú saben com guanyar-se la gent. Ja ho crec.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada