Caçador del bolet

En singular, perquè ahir l'objectiu eren els rovellons. La realitat, però, en va ser una altra.

Encara fosc, la corrua de cotxes formàrem un seguici cap al berguedà. A cada cotxe una família, amb marrec inclòs. La canalla s'acostuma al que li dones, així que els tocà matinar i pujar muntanya a caçar bolets. En arribar al lloc, deixarem els cotxes i ens abrigàrem d'acord amb els 6,5ºC que marcaven els termòmetres dels cotxes.

Començarem la marxa per caminois que ens introduïen al bosc, amb la vista fixa al terra des de bon inici. La canalla és la millor arma per assegurar-se que en cap moment regnarà la discreció i aviat vam saber que el xivarri ens acompanyaria en tot moment, això sí, del tot moderat. Com que érem una bona colla, de forma natural ens anàrem separant cadascú fent la guerra pel seu cantó, excepte els voluntaris assignats per les circumstàncies que ens encarregàvem de les criatures.

La muntanya fa gana. Una hora d'ascensió, de lluites per desempallegar-se d'arbusts, d'ajupir-se, etc, va ser suficient per què l'esperada reunió d'avituallament fos celebrada amb joia per part de la contingència. Els cistells mostraven sota la seva semi nuesa la parquedat del tresor. Pocs rovellons i un bon munt de camagrocs. Les motxilles, en acte de generositat, oferiren el valor de la seva custòdia, i de seguida sorgiren entrepans, aigua, refrescs i, gràcies al Lluís que està en tot, una bona ampolla de vi. Com deia el meu avi, el vi fa sang. Els nens, arrenglerats i estranyament obedients, devoraven els entrepans amb una rapidesa sobrenatural, potser igual que els pares. I quan ja tot havia desaparegut, la xocolata i les galetes endolciren uns paladars ja prou satisfets. Una bona forma d'agafar forces i resseguir amb l'objectiu d'uns experts caçadors.. (bé, també es pot mentir un xic, no!).

Ja cap al migdia, el descens cap als cotxes deixà satisfets uns més que altres. La quitxalla perquè ja en tenia prou de bosc, i els grans perquè ja vèiem que no era el dia. Jo vaig deixar de ser verge i un rovelló que se'm lliurà commogut, suposo, per tal maldestre caçador. Els desapareguts intrèpids que s'endinsaren més trigaren més a reunir-se amb el grup, i tot s'ha de dir que algun dels seus cistells feien cert goig, sobretot el del debutant Juanan, madura promesa.

Els cotxes ens esperaven impassibles. El bon temps s'havia instal·lat i l'aprofitàrem per fer-la petar, hidratar-nos i jugar a pilota amb els més xics. Jo vaig tornar a experimentar el plaent estat en què caic quan faig la fotosíntesi al solet...

I sí, la muntanya fa gana, una altra vegada. Al restaurant, els plats se succeïren. Dels macarrons infantils passàrem al barrejat de bolets, a les patates emmascarades, a les botifarres, als xurrascos i als calamars. Mmm.. i per finalitzar un exitòs àpat què millor que un mel i mató!

Bagà ens obrí les portes per baixar el dinar i impedir que el sopor del vi ens afectés massa. Una excel·lent tarda pels seus carrers, els seus parcs i els seus establiments gairebé impedeix el retorn a la llar, seduïts per la tranquil·litat i la possibilitat de pernoctar improvisadament. Un miratge, però. De camí als cotxes, una llangonissa omplia de plaers la integritat del grup. Els ulls de la canalla explicaven perfectament que allò era un caprici boníssim, mamella de monja, com deia el desaparegut Pere, tantes vegades en el meu record.

El trajecte el vaig fer en la solitud del conductor habitual en jornades com la d'ahir. La pubilla trigà en adormir-se més del compte, però no molt, i la mare de la pubilla... bé, diguem que no havia de deixar-la sola. Enrere ja quedaven els rovellons i els camagrocs, la muntanya, les estones de conversa, els jocs dels infants, els sabors del berguedà...