dissabte, 12 de març de 2011

Saharauís, Entre l'ocupació i l'exili

A les nou era la cita. Desafiant les prediccions del temps, em vaig decidir per la moto i en arribar a les Rambles no em va costar gens aparcar-la.

Em vaig endinsar per Portaferrissa fins el carrer del Pi. Havien retardat l’hora de l’inici, així que vaig decidir que seria bona idea sopar alguna cosa mentre esperàvem. Un entrepà i bona cervesa són suficients arguments per quedar ben servit, sobretot si es té gana i a taula hi ha la bona companyia. En sortir del bar ja vam veure que l’olla bullia. L’entrada al Cinema Maldà rebotia de gent, la qual cosa reflectia l’interès que la convocatòria va despertar a jutjar per la munió de persones que s’hi congregaven, malgrat no sortir en cartellera. Les butaques de la sala on s’havia de projectar el documental van quedar petites en nombre i es va contemplar la possibilitat fins i tot d’ocupar els passadissos.

El retard va obligar a prescindir del petit discurs de presentació del treball a càrrec del seu director, un xic nerviós per la magnitud de l’esdeveniment però ben cofoi per contemplar una sala de cinema tota plena, just al centre històric de Barcelona. Així doncs, de seguida s’apagaren els llums i es feu el silenci.

Una hora i mitja llarga més tard, es tornaren a encendre els llums i els aplaudiments generals i duraders del públic trencaren aquell buit de soroll. I vaig descobrir com s’omple l’orgull de família quan en els crèdits sortia el nom del meu germà Lluís com a director del film. Un èxit per a ell i per a tot l’equip d’Al-Haima per tants anys d’entrevistes, de viatges, de filmacions i de paciència, en què les primeres passes es van donar en forma d’exposicions fotogràfiques seguit de conferències fins arribar al punt d’aquest treball.

El que va ocórrer a la sala de projeccions em costa de descriure. L’atmosfera imbuïa l’espectador i li feia perdre la noció del temps. Tothom coneixem en major o menor mesura la problemàtica del poble saharauí, però ignorem l’abast i la repercussió que determinades decisions polítiques de caire internacional l’han portat a viure entre l’ocupació i l’exili. El documental té un fil conductor impecable que explica amb els ets i els uts la traïció espanyola, l’ocupació il·legal marroquina i la indiferència de la comunitat internacional. Rostres amb noms i cognoms aporten llur testimoniatge per composar un trencaclosques que, a mesura que es van completant les peces, resulta del tot entenedor i comprensible.

L’aspecte tècnic, àdhuc artístic, supera la modèstia i abraça la dignitat. Però el valor majúscul rau en haver elaborat un document històric que enalteix un poble acostumat a ser vexat i menystingut per tots els actors directes i indirectes d’aquest lamentable relat. Tanmateix, l’orgull i la recerca del respecte alimenten les ànsies de tornar, per fi, a la casa ocupada.

Personalment em quedo amb una frase d’un saharauí que venia a dir: que ens deixin a nosaltres, que s’aparti l’ONU, Espanya i la resta, que nosaltres ja sabem com ens hem d’entendre amb el Marroc per recuperar el que és nostre.

D’aquest Documental se’n faran còpies i no sé si podrà ser projectat en altres poblacions. No obstant, la divulgació de la causa saharauí és una acció de justícia, per dura que sigui l’experiència, i no pot estar-se uns altres 35 anys en l’oblit, en una de les zones geogràfiques més inhòspites del planeta.

Aquí teniu un punt de reclam per a una possible projecció en qualsevol població que interessi al lector.