La pròtesi

Tot i que sembli cosa de la màgia, els dits malden per trobar la tecla a una velocitat de vertigen. Hi estan acostumats, guiats per un cervell que pensa les paraules i veu com es reprodueixen a la pantalla. L'execució de l'ordre no es fa esperar, només s'aturen quan el cervell rumia sense decidir-se. L'aturada és intencionada, precisament perquè el cervell s'adona del que està escrivint, vull dir, del que ordena que escriguin els dits, que teclegin els dits. Vol canviar i fa que els dits defugin el teclat per agafar una carpeta, obrir-la i extreure'n un full blanc, ben blanc i buit de contingut. A què espereu, som-hi, pensa el cervell. Els dits agafen un llapis, no, un bolígraf i es disposen a fer quelcom que potser han oblidat, justament per la mateixa causa que piquen el teclat sense pensar, per la pràctica, en aquest cas per la manca de pràctica.

De la punta dels dits en surt una pròtesi a través de la qual es plasmen els pensaments del cervell. Aquí no hi ha marge d'error, no es pot tirar enrere i esborrar, sinó que la correcció es perpetua en forma de ratllada. Per això s'ha d'anar amb més compte, parar més atenció al que s'escriu, esmerçar-se més en fer més entenedora la lletra si el missatge s'adreça a un possible lector. Tot es fa amb més cura.

L'inici és una mica estrany, més que res perquè feia molt de temps que els dits no escrivien. El cervell se n'adona que no pot pensar gaire ràpid perquè els dits no li segueixen el ritme, amb el risc de perdre sentit en el que vol dir si algun mot cau per l'escletxa de l'oblit. S'asserena, es pausa i deixa el neguit per a ocasions menys plaents. Ara el que vol és, simplement, gaudir del fet d'escriure, que els dits l'obeeixin com sempre han fet, però aquest cop sense l'agressió del cop, sinó amb l'amorositat de l'embolcall i la frescor lliscant del fluid.

Un nou estímul arriba al cervell, i així ho expressen els dits. El fluid, la tinta, fa una olor especial, gairebé imperceptible. Per això, els dits, sense deixar el bolígraf, agafen el full i l'acosten al nas, just allà on hi ha el darrer paràgraf en el que la tinta encara és fresca. Què bo...

Se n'adona que encara no s'ha equivocat. És a dir, ni els dits han fet cap ratlladura, ni el cervell ha hagut de tornar enrere per corregir alguna cosa que no volia dir d'aquesta manera. Tot el que pensa ho transmet i, de moment, no s'ha hagut de penedir de res del que hi ha escrit. Pensa que és la màgia de la pròtesi, el sabor de les coses manuals, l'art de donar forma a unes lletres que són alguna cosa més la caracterització d'uns sons.

Els dits dipositen el bolígraf sobre la taula. El full es resisteix a ser guardat al calaix, a un fons sense memòria. Només per aquesta nit romandrà al costat del bolígraf fins que el primer raig de sol entri per la finestra. Aleshores, la voràgine del dia se l'endurà qui sap on, potser maleint no haver pogut aterrar al fons del calaix. Encara que, ben pensat, si hagués passat això, mai s'haguera estarrufat amb la primer claror de l'alba.