dissabte, 13 d’agost del 2011

La promesa

El 12 d’agost de 2011 passarà a ser un dels dies més nefastos de la meva vida. Segur que n’arribaran de pitjors, però la notícia que un dels meus millors amics té una greu malaltia em va deixar molt tocat. Ahir havia de pair el mal tràngol i no vaig saber com reaccionar. No sabia que les coses fan més mal al dia següent.

Avui he sortit a la muntanya amb un grup de gent. Gairebé tota la travessia l’he fet sol, al marge de la resta. Mentre em fixava on havia de posar el peu, el meu cap no podia treure’s de sobre la mala notícia. L’Ana i jo hem estat parlant durant una estona del tema fins que ha arribat el silenci. Les passes, una darrera l’altra, seguien el camí marcat, ara camp a través, ara per pista. Hem arribat al poble cinc hores després, amb evidents mostres de set continguda. En un primer moment era normal que em demanés un tanc de cervesa, la caminada s’ho mereixia. Un segon tanc també entrava dintre de la normalitat, i més quan veia que la resta m’acompanyava. En el tercer i el quart la cosa ja canviava. I me n’adonava, clar que sí. Ja no era set, sinó ganes de beure, que és ben diferent.

A casa, he menjat una mica a quarts de cinc i, quan he acabat el plat, he arrencat a plorar. Tota l’energia continguda ha esclatat de sobte, sense poder reprimir-me. Com que no podia aturar-me he decidit donar-me una dutxa. Abans de posar-me sota l’aigua he pensat que potser en algun moment quedaria eixut després de tant plor. He cregut que ja n’hi havia prou, però l’aigua que lliscava pel meu cos es barrejava amb les llàgrimes que encara brollaven dels meus ulls fins que, ara sí, s’han aturat. Un sentiment de ràbia s’ha apoderat de mi. Necessitava descarregar la meva ira sobre algú i he pensat en Déu i l’he insultat amb totes les meves forces. Li he dit que era un fill de puta i un cabró, donant així mostres de la meva feblesa. Si no hi crec, per què he de rebaixar-me i tractar-lo com si existís? Com dic, havia de buidar la meva ràbia sobre algú, havia de buscar un culpable sobre un fet tan desgraciat, i havia de ser algú que pagués per tots.

En sortir de la dutxa hi havia la TV posada, el TN de 24h. Les imatges reflectien la gent que feien pelegrinatge per la visita del Papa. Sense dir ni una paraula, he renegat per dintre la maleïda incultura i l’abnegat ramat incondicional de seguidors d’una de les mentides més ben muntades de la humanitat.

Aquest any he fet el camí de Santiago des de Barcelona fins Fisterra en bicicleta. He fet un pelegrinatge, doncs. Els que em coneixen saben que l’opció espiritual està totalment descartada. Ara bé, si el meu amic se’n surt, estic disposat a fer-ho una altra vegada. No serà per qüestions morals, sinó perquè sé que a ell li agradaria fer-lo.

Jose, això va per tu, i el que dic té la paraula sincera d’un català per a un basc. T’estimo. Ànims!

1 comentari:

Juanra ha dit...

Albert, jo compartisc les llàgrimes i la ràbia que han provocat la situació que està passant el nostre amic Jose.

En llegir el teu post i veure les fotos que ha penjat Montse al facebook he esclatat de nou.

Desitje de tot cor que la força del nostre bon amic Jose, la seva vitilitat i el seu bon cor li ajuden a superar aquesta putada que li ha jugat la vida.

Juanra