dimecres, 5 d’octubre de 2011

Los Suaves a Molins


Com si Moisès anés a buscar les taules de la llei al Sinaí, el Yosi aparegué a l’escenari. La gran massa érem allà, a l’Ei Two de Molins de Rei, cridant i victorejant un fastasma, un espectre que, com el Cid, guanya les batalles ja mort, si més no sense vida.

Minuts abans, a fora fumàvem i bevíem. L’olor del haixix em reconforta, sempre ho ha fet, és com una carícia al sentit de l’olfacte. El Doble comentava l’edat del Yosi, 64, i les anècdotes que ha viscut seguint el grup. Com si hagués olorat el nostre fum, sortí de l’hotel NH a fumar en la solitud. No obstant, tan bon punt la seva figura travessava les portes de l’hotel, l’efecte iman s’activava per atraure fans de tot tipus, edat i sexe. És la grandesa del magnetisme, la magnitud dels ídols.

Els cossos que abarrotaven la sala es movien amb el clàssic ball del rock, només que els cabells ja no obeïen els impulsos del tors i del cap, car ja no hi eren. Jo anava amb la idea de veure seguidors roquers del passat, de quan Los Suaves estaven en plena efervescència. Vaig descobrir, però, que Los Suaves mai han parat, han seguit fent coses i per això amb tots els panxuts mig calbs també hi havia joventut que seguia amb entusiasme les lletres de les cançons. És a dir, que el que havia parat era jo, no ells.

Tempus fugit, això és inqüestionable. Ningú no podrà dir que el Yosi no s’entrega en els concerts, que ho viu més que ningú, però el desgast dels anys passen una factura que es paga segur, aquesta sí. A l’escenari, en la tercera cançó va encendre el primer cigarret i ja no el deixà fins al final, acompanyat d’un got de fosca beguda, potser coca-cola, potser sola. I ell seguia cantant i movent-se d’un costat cap a l’altre. I cantava per nosaltres i per a nosaltres, però la seva veu no volia sortir perquè potser preferia quedar algun to per sota dels instruments. Jo, que recordava només els àlbums antics, desconeixia la meitat dels temes i era incapaç de comprendre res. El públic feia la resta, cantava per ell, i la guitarra magistralment tocada provocava els deliris dels incondicionals, i dels meus.

No li retrec res, al contrari. És un deute que tenia amb ells, amb Los Suaves. De jove els vaig admirar i de madur els he anat a veure. Dono les gràcies d’haver-ho pogut fer, perquè molt em temo que tenim Suaves per a ben poc. I admiro que en una entrevista en la TVG agafés un CD del seu darrer treball “Adiós, adiós” i, dirigint-se a la càmera, instés al públic a baixar-s’ho d’internet: “el que heu de fer és venir als meus concerts”. Tot plegat sona a un comiat a través del títol i en presència, és a dir, no vol dir adéu per telèfon, sinó cara a cara. Per això no heu de deixar d’anar al seu darrer concert. El que no sabem és quin serà.

En el darrer bis, agafà la guitarra espanyola i sonaren les notes pausades de “Siempre igual”. Com un himne, el públic, que sabem tota la lletra, cantàrem fins al final, a una sola veu. La sortida de l’escenari me l’estalvio, no importa. El que importa és que seguirà fins on pugui, mentre tingui corda.

Gràcies Yosi!


Palabras para Julia