dissabte, 19 d’abril de 2008

Dubrovnik

Fa uns dies us parlava de n’Over There. Avui només el citaré per assenyalar que ens vam allotjar a la seva casa, a Dubrovnik.

El motiu pel qual vam viatjar a aquesta ciutat fa tot just dues setmanes no ve al cas. Només apuntar que ens ajuntàrem bona gent per commemorar uns determinats aniversaris i el lloc poc importava. La qüestió era reunir-nos després de força temps de no veure’ns. I vàrem concretar l’Old Town de Dubrovnik.

Quan van decidir que aniríem a aquesta vila, només sentir-ne el nom em vingueren a la ment records dels telenotícies. N’anaven plens dels bombardeigs que van patir els seus vilatans, de la guerra, de la passivitat del món, d’Europa, de la barbàrie... I el veritable interès que jo hi vaig trobar va ser anar a la recerca de l’empremta d’aquell terrible episodi. Evidentment, es veia per tot arreu, però al revés. M’explico:

Per accedir a la muralla que envolta l’antiga Ragusa vam haver de posar a prova la resistència de les nostres cames i fer front a una col·lecció d’escales que ens havien d’enfilar per sobre les teulades de les cases. Quines teulades! El color marró ataronjat de la teula predominava en el paisatge que s’albirava des de la muralla estant. No era la teula enfosquida i florida que descriu el pas del temps, sinó la nova de trinca, la que encara llueix quan el sol, narcís, s’hi vol reflectir. Com una taca d’altre temps, com l’illa enmig de l’oceà, una teulada vella reivindicava entre les noves el testimoni del passat recent.

La realitat de la reconstrucció donava a entendre precisament la irrealitat d’aquesta ciutat. La pròpia muralla era massa perfecta per ser la muralla medieval més antiga d’Europa. Tot massa net, massa encarat al turisme. No vull dir que hagués d’estar brut, ni molt menys, però els mediterranis som com som, i l’excés d’ordre i de netedat no són les principals característiques de les nostres ciutats. És com si s’esborrés la petjada dels avantpassats, el sediment de la pròpia cultura i, compte!, això és perillós.

També vam visitar la farmàcia d’Europa més antiga que està en funcionament, una petita galeria d’art i poca cosa més. El museu principal d’art que està a l’edifici del Monestir dels Dominics es trobava tancat temporalment perquè les seves obres es trobaven exposades a Zagreb.

Una sala commemorativa a les 300 víctimes que van defensar la ciutat durant el setge que va durar més d’un any va cloure les principals visites. Les fotos d’aquests herois farcien les parets i la projecció contínua d’altres fotografies de carrers, cases, esglésies, el port, etc, tenien la voluntat d’escapar de l’amnèsia col·lectiva en què sovint cau la humanitat.

A part d’això, la cervesa, el bon menjar, les bromes, les anècdotes i el sol ens van acompanyar durant un cap de setmana per sempre. Faré especial menció d’un restaurant de pescadors que hi ha al port que es diu Lokanda (Locanda?). S’escapa una mica de l’oferta intra murs. Serveixen un producte de mar excel·lent i a molt bon preu. El diumenge abans d’agafar l’avió que ens havia de retornar a casa hi vam dinar, i va ser una mica com estar en una terrassa de la Barceloneta: uns calamars a la romana per llepar-se els dits, uns musclos petits però deliciosos, de roca, segur, un paté de peix fred que feia saltar les llàgrimes quan l’esteníem a la llesca de pa, per cert, boníssim el pa de la costa dàlmata, uns seitons cruixents que enamoraven qui els provava... tot servit en cassoles i, és clar, regat per bones gerres de freda cervesa.

Aquesta vegada faré una excepció i sortiré de l'anonimat. Tot seguit deixo una galeria d'imatges en què apareixen les fantàstiques Spice Girls i els nogensmenys impressionants Xicots Martini, entre d'altres coses d'interès.