Perspectiva

Miro cap a dalt i veig que ja queda poc. Unes hores, només. Després, la perspectiva canviarà i s’omplirà tot d’intencions i voluntats que ressonen novament cada vegada que assoleixo el mateix cim.
En canvi, ja no em sorprenc si alguns d’aquests propòsits queden en l’oblit o en la hivernada pròpia de l’època, ca. Tampoc sóc tan il•lús d’encetar el nou camí amb tanta consciència de canvi, sinó més aviat no vull deixar de sentir aquella il•lusió que s’experimenta quan es comença una cosa nova. Ja s’encarregarà el dia a dia de calmar l’eufòria inexistent, si de cas.
Quan arribi a dalt, miraré al voltant i veuré les cares dels que estimo i em tornaré a sentir afortunat. La primera passa en el nou curs la penso fer ferma, més que res perquè potser els efluvis dels darrers minuts m’ennuvolaran la vista i el cervell. El més important és tenir els estímuls per tirar endavant i seguir pujant, tant amunt com es pugui, mesurant les passes sense voler avançar massa de pressa.
Tinc l’estímul i vull seguir caminant. Què més vull?