L'eufòria del Gelocatil

Qui m’havia de dir el dissabte a les 6:00 del matí que el que m’havia de llevar el son no era el despertador, sinó un mal d’extremitats i ronyonada de mil parell de collons. Fart de donar voltes i de molestar la companya de jaç, m’aixeco i començo a rodar per casa. Me n’adono també que una forta punxada ja fa estona que em colpeja l’estómac i començo a sospitar que se’n prepara una de grossa.

Cap a les 9:00, just quan apareixen per la cuina les meves princeses, el meu cos m’arrossega de forma implacable cap al llit, tot adolorit com si l’atonyinament més gran de ma vida fos l’escollit per a aquest dia. I l’estómac callà gràcies a una blanquinosa pasta llefiscosa que li diuen Almax, però que em va anar força bé.

Des d’aquell inici fins avui, només puc dir que m’he assabentat de l’existència no-dolorosa en intervals que a penes duraven una hora i mitja i que, a partir d’ara, anomeno l’eufòria del Gelocatil (o qualsevol Paracetamol en 650 gr.). Els efectes eren clars: quan la febre rondava els 38º C ingeria una d’aquestes píndoles i m’enllitava entre terribles calfreds i un mal de cap espantós. Dormia com un sóc i em despertava un parell o tres hores després amb el pijama moll i els llençols enganxats. Un ràpid canvi de robes i una hora i mitja de “vida”... fins que començava a notar la baixada. En aquell moment només era qüestió d’esperar que els símptomes es tornessin a repetir.

Feia molt i molt temps que no em passava més de 12 hores al llit. Sempre que el miro de bon matí, sento enveja de la que hi resta, però us puc ben assegurar que n’he acabat ben fart. Avui encara em feia mal la ronyonada, però crec que aquest cop no és pas culpa de la grip, sinó de tant jaure. Qui ho havia de dir, deia!

L'habitació d'Arlès, 1888

Van Gogh