Déjame entrar

En sortir les lletres de crèdit, em vaig descobrir a mi mateix amb un mig somriure als llavis. És el regust de la qualitat; sí, té molt bon sabor.
“Déjame entrar” (Lat den rätte komma in), en VOSE, és una esplèndida pel•lícula sueca que ja temo que els nordamericans en comprin els drets i l’adaptin al seu estil simple i ple d’efectes.
De moment, però, això no ha passat i Lat den rätte komma in intenta explicar la relació impossible entre dues existències diferents, les quals han trobat un punt d’unió, de comprensió mútua i de compatibilitat. És el valor del compromís adquirit i de l’amor incondicional, malgrat el patetisme d’una realitat contundent.
En aquest film s’exploren les sensacions de l’adolescència vers la por, la magnitud de l’enfrontament al més fort, la fragilitat de la família... però també de l’afecte i de la descoberta que, per fi, hi ha algú que és capaç d’encuriosir i de compartir fílies i aversions.
És també la pel•lícula de l’elecció, de canviar la grisor d’uns dies sempre iguals per arriscar-se a l’aventura d’escollir un futur incert, però totalment previsible.
I, sí, és també una història de vampirisme, no entesa des de la monstruositat, sinó des de la naturalitat. Anne Rice, amb les seves Cròniques Vampíriques, ja va explotar la relació del vampir humanitzat, un ésser amb sentiments i respecte vers un passat més o menys llunyà, un passat humà; ara les seves víctimes. Aquell vampir de Entrevista con el vampiro, Louis, encarnat per en Brad Pitt, estava en contínua lluita entre els seus remordiments i les seves necessitats. La sèrie actual True Blood, també ofereix aquesta sensibilitat en el personatge de Bill Compton, decidit a alimentar-se només amb “V”, sang sintètica.
La proposta sueca és una altra. El tractament de la soledat, el trencament de falces creences, la supervivència des d’un punt de vista de normalitat, fent front a les barreres que ha de salvar un vampir, però sense exageracions ni mesures estrafolàries. I tot en un context particular, en un ambient fred, nòrdic, on la seva gent s’ha de refugiar a les tavernes prenent cerveses fins que en surten mig borratxos, just per anar a dormir, i un cotxe amb un home gran i una nena arriben per instal•lar-s’hi, allí, en aquell barri humil, sense excessos.
Tanmateix com el film, només amb l’argument d’una bona història que va de menys a més, sense explicitar, sinó descobrint i deduint a mesura que tot es va desenvolupant.
I quins ulls! No us la podeu perdre...