El llençol, novament, ha escrit el bon dia a la meva pell. No sento el respirar compassat al meu costat, com tampoc he escoltat a mitjanit els somnis puerils de l’habitació lila.
Encenc el llum sense cura de molestar ningú, m’entrebanco amb l’espardenya i no penso en el soroll que produeix aital matusseria. La porta oberta no amorteix la pluja que espetega en la rajola de la dutxa, i la cafetera brama que el cafè ja està llest mentre les notícies de la TV són l’única companyia, des de fa dies.
Tanco la porta en marxar amb la seguretat que només puc despertar els veïns, amb el cafè a l’estómac i el cor buit.
Queden ja molt pocs dies, eterns però, en què la vida torni a omplir el sentit del dia a dia.
dimecres, 2 de setembre del 2009
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada