Un dia feliç

Els dies assenyalats no els espatlla ni el mal temps. Ja des de bon matí, les pessigolles de l’estómac em recordaven la gran cita amb el passat, una altra vegada. Fa quatre mesos des d’aquell primer encontre ple de nostàlgia que va significar la germinació del retrobament actual. Això sí, de quatre n’augmentàrem a onze, amb alguna absència de darrera hora per motius diversos.
Ens citàrem, com bé dic, a un cèntric restaurant de la nostra ciutat. Bona part de nosaltres ja no residim a Barcelona, però és innegable que, malgrat la necessitat de marxar-ne, és i serà la nostra ciutat, el nostre punt de partença, i més en aquest cas. A mesura que anàvem arribant, qui entrava per la porta veia els que esperaven i s’unia al grup entre somriures nerviosos i salutacions més o menys caloroses. Un gest que es repetí tants cops com calgué, i que anava seguit d’una cervesa que ajudaria a trencar el gel.
Ja a taula, l’ambient s’anava distenent mentre esperàvem si algú més havia d’aparèixer. El vi començar a omplir copes i els comentaris i la participació dels congregats feien la resta. En vistes que no havia de venir ningú més ens disposàrem a acceptar de bon grat els plats i viandes que ens havien d’aplacar certes necessitats, però no pas totes, perquè tothom estava delerós de saber dels altres, d’aquells i aquelles que feia fins a 24 anys que no veia. Déu n’hi do!
Les hores passaven i l’augment del to en les converses evidenciava que no estàvem passant un mal moment, ans al contrari, el xivarri semblava esperonar uns esperits que tenien la necessitat de tornar a compartir-se. Sols al restaurant, hem de donar gràcies a la paciència dels amos, doncs no només no estàvem disposats a retre culte al silenci, sinó que, buides les ampolles de vi, se succeïren les herbes i el patxaran. Fred a fora... no pas a dintre. I en aquestes que arribà un que faltava... benvingut sagal!
Ai que tanquen, marxem al Pub. Unes pintes i unes caipirinhas, i sant tornem-hi, tantes vegades com sigui necessari. A fe de Déu que en van ser moltes, i cada vegada el parlar era més dificultós però, sembla estrany, cada cop ens enteníem millor. I quin gust veure el ball de la cadira! Tant bon punt es veia un de la colla al costat d’uns que ara estava amb les altres, i després els personatges canviaven, i tots contents, o això em semblava a mi que puc dir amb tota sinceritat que passava el temps sense adonar-me.
Finalment, l’hora dels adéus anunciava el que ja tots sabíem. El que comença té un final. Sabeu, no va ser un final del tot trist perquè ens vam conjurar per fer-ne una de més grossa d’aquí un temps prudencial. I en aquesta ocasió voldríem arribar a la vintena per veure aquells que faltaven, bé, almenys els màxims possible.
De camí cap a casa, vaig rememorar tota l’estona que vam estar plegat... cony, vuit hores! Les sensacions es confonien, potser la cervesa hi ajudava, tot s’ha de dir. Però el que vull dir és que la imatge que tenia dels meus companys i companyes no s’ha distorsionat amb el temps. Si fa no fa, tots estem igual (glups!), sobretot elles, que amb els anys han guanyat. El David, que se les sap totes, va dir allò del vi, que amb el temps està més bo. Doncs sí, l’he de fer costat en aquesta demostració empírica. I ells, que voleu que us digui, alguns seguim tan immadurs com sempre, però d’altres han incorporat en el seu port la magnificència dels seus actes.
Aviat hi tornarem. En tinc ganes, tot i que les grans vivències són difícils de repetir-se. El que m’estimula és que fa quatre mesos vaig experimentar una intensitat molt gran en reveure l’Ana, cosa que no ha empetitit aquest altre gran esdeveniment. Vull pensar, doncs, que la tercera edició del que hem generat no podrà catalogar-se si no és amb l’èxit total. I s’aconseguirà, n’estic segur, si el veritable artífex d’aquest retrobament es torna a posar les piles.
Moltes gràcies, Jordi! Algun cop de mà et donarem.