Indignació és el que et canviïn les regles del joc perquè ara ja no val jugar així. Però jo mostro més indignació en el fet de seguir-hi jugant perquè ja sabem què ens aportarà una relació amb Espanya, el que no sé, i voldria provar, com és el sabor de l’aventura de la utopia. Potser seria força amarg, o massa picant... Per tant, som els principals culpables d’aquesta pantomima i de res serveixen ara les veus d’alarma sobre el maltractament rebut.
És decebedor veure com un poble segueix volent encaixar amb aquell que el rebutja, bé, potser hauria de dir que no l’estima per tal com és. La majoria vol la relació conjunta i, com diu el president, hem d’acatar malgrat que alguns no ho veiem així (i tampoc sabem què hem de fer).
Seguim, doncs, renegant d’Espanya, mentre els carrers s’omplen de botzines i banderes quan la Roja es classifica per a quarts. Qui ens entengui que ens compri...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada