dimarts, 13 de juliol de 2010

Renovació

Ahir em va caducar el carnet de conduir i em van assabentar d’un d’aquests lloc que t’ho fan tot i t’estalvien d’anar a la Campana a perdre el temps i els calés. En aquest lloc només perdo els calés, si més no.

Quan un va a enllestir un tràmit d’aquest ja s’imagina quin tipus de tracte et poden donar, és a dir, s’aplica allò del “nem per feina”. Però mai no hagués imaginat que el tantsemenfotisme fos tan descarat.

En arribar veig l’horari: dimarts i dijous de 16:00 a 17:00. Penso que és una mica just. Entro i ja hi ha una mica de cua. Davant meu discuteix un matrimoni de mitjana edat perquè no han fet les fotos. Això ja m’informa que en aquest lloc no hi ha cap fotomaton. Marxo al metro i me’n faig unes de seguida. Torno i la cua ja no és tanta. L’estança és vella, poc cuidada i del color groc del pas del temps. La tecnologia està d’acord amb el local, tot i que disposen d’un escàner i d’un ordinador, per dir alguna cosa. El personal que hi treballa (?) i els usuaris ens confonem, tot i que m’atreviria a dir que som més normals nosaltres. Sí, ho som, definitivament.

Mentre cobren el noi que hi ha davant meu, una senyora assecada pels anys i per la vida, tot i que no és tan vella com sembla, m’atèn, o això sembla. Paraules sense so, pansides com les pells de la poma que porta tres mesos a la nevera, arriben a les meves orelles. Intento posar una mica de color amb una pregunta enginyosa que tapen amb la resposta més gris que pot atorgar un monosíl·lab. Resulta que no cobren amb targeta, així que he de sortir al caixer. Mentre hi vaig, deixo enrere el soroll del tràfec barrejat amb el silenci social, només interromput pel “passe por aquí”.

Torno i ja no queda ningú. A l’oficina, ehem, estan recollint. Tenen un feix de tramitacions a la que només falta afegir la meva. Ostres, només amb una hora i mira tot el que han fet!, penso. Passa per les sales 1, 2 i 3, em diuen. Quan traspasso la línia, l’amfitriona del 2 guanya la partida als altres i se me’n du. Faig la prova de l’oïda i de la conducció a dues mans. Em diu que vagi a l’1. Allà em diuen que em tapi un ull amb una mà (meva) i que digui en quina direcció estan les E. Mentre vaig responent ell no em mira, puc fer trampa, però afortunadament no em cal. Seguidament passo al 3. Un senyor més estúpid que els altres, amb accent argentí, interpreto, em fa preguntes absurdes i va signant tants quadres en formularis com calen. Quan acaba la darrera pregunta, sense escoltar la resposta, em diu que puc anar a l’oficina que em prepararan la documentació. No l’entenc per les paraules, sinó per la pressa que tenen tots plegats i l’empenta que noto que tots em fan. Sorneguer els pregunto si ja està tot, crec que amb 5 minuts m’han avaluat. Sí, sí, ja està. Pim, pam, pum.

A la moto, encara no m’he posat el casc i ja no hi són. S’han esfumat. En una hora han fet molts quartos. Allà no hi cabia ni l’educació ni el gest amable. Només l’anar per feina. He sortit d’allà amb la sensació del qui han robat. Ja sé que en qualsevol altre lloc m’haguessin cobrat igual, però un somriure, una correcció i un bon tracte és el tret diferencial, el de qualitat. No! És el tret de la humanitat.

Sí, he guanyat temps, però he perdut com a persona.